Waipapoint i Slope Point a la recerca dels lleons marins

vui ens toca entrar en una nova regió, els Catlins, una regió que en les guies t’aconsellen, si tens pocs dies, que te la saltis.

Iniciem el dia des de Invercargill, només llevar-nos bufa un vent que mou tota l’autocarava i suggereixo, previ consell de la meva sogra, la Mercè, que consultem la meteorologia, ja que no veig la cosa molt clara.
El Pol diu que es preveu vent de l’est i res més, així que recollim les coses i ens posem de camí a Waipapa Point.

Fem un bon tros de trajecte sense dificultat, però a mesura que ens acostem a la costa, el vent bufa amb més força, cada cop hi ha menys muntanyes que el parin i costa dominar l’autocaravana. Decidim reduir velocitat, i ens introduïm en camins de grava que és el que toca segons ens indica el GPS. En un moment donat l’autocaravana comença a fer esses, com una fulla que cau d’un arbre, i espantada intento com puc parar la maquina, que tot hi anar a 20 per hora està descontrolada. El Pol s’agafa fort del seient, i jo com una boja començo a esbombar: “Em rebentat!!!”. Al moment s’atura una furgoneta d’anglesos que anava d’arrera nostra i molt amablement ens pregunten si estem bé, els hi diem que si i fem comentaris sobre la força del vent.
Quan el grup marxa, el Pol comprova les rodes, jo continuo obsessionada amb que em rebentat.

Arribem a Waipapa Point i només obrir la porta ens adonem que el vent és extremadament fort, ens posem taps ens abriguem i baixem com podem per tal de veure l’espectacle que tenim en front, un far impressionant.
Avancem caminant contra vent i ens trobem amb una platja immensa, en la que la sorra vola com si es tractes d’una tempesta. A baix podem veure el grup d’anglesos que com poden es tapen per protegir-se d’aquesta barreja que talla la pell.

Jo torno a l’auto, he fet intents de baixar fins la platja però ja he caigut de cul i desisteixo. Quan arribo començo a plantejar-me seriament com sortirem d’aquí, no ho veig clar, en la meva vida havia vist unes corrents d’aire tanta fortes.

El Pol no torna, i em començo a preocupar, quan arriba em diu que a la platja ha trobar un lleó marí immens! Està entusiasmat! em preparo de nou i camp a través ens acostem silenciosament a l’animal. A pocs metres de distancia el lleó es mou i fa un crit fort marcant clarament que aquest és el punt més pròxim que podem estar d’ell. El fotografiem i tornem cap a la l’auto.

Estem encantats, em vist el nostre primer lleó marí en el seu medi natural!

Arranquem amb molt de compte, tinc por del vent, i la velocitat màxima a la que anem és a 10 per hora. De cop i volta en un canvi de resant apareix un cotxe a tota pastilla que ens passa pel costat. Sorpresa penso, aquest tiu no sap que es fa! i al mirar pel retrovisor veig com el cotxe comença a donar voltes com si es tractes d’una baldufa. Perdem visibilitat, i parem on podem. El Pol baixa espantat i comença a corre per veure com està la gent del vehicle, però quan arriba a lloc, el cotxe ja no hi és, han estat de sort!!!

Arrenquem de nou i arribem a Slope Point, el vent continua bufant amb molta força, ens apropem als penya-segats amb prudència i veiem un gran cartell: Pol Sur 4803km. Retornem de nou a l’autocaravana, encara ens queda molt trajecte per fer. Ens mirem i el dos tenim una cara diferent, em descobert que possiblement aquest sigui el moment de la nostra vida en el que estarem més propers del Pol Sur.