El món perdut

Abans de marxar d’Abel Tasman, dos dels alemanys amb els que vam compartir bot, ens van recomanar que visitéssim una platja del nord de l’illa, com que ja teníem previst desplaçar-nos cap a la Golden Bay vam decidir incorporar-la al nostre itinerari.

El matí va començar com sempre, llevar-nos, deixar fet el dinar, rentadores i aquest cop tot amb vistes a la Golden Bay ja que el camping tenia aquest avantatge.

Un cop fet això vàrem desplaçar-nos cap a Farewell Spit la punta nord-oest de l’illa surt. Al arribar al parking vam dinar, i un cop fet l’àpat ens vàrem endinsar per una mena de granja en busca de Warariki beach.

Tot i llegir els cartells inicials ens vam posar en direcció oposada i quan ja dúiem caminats uns 2 km entre ovelles, vaques, molt vent i un paisatge similar als Teletubis, ens vam trobar en plena discussió, “jo té dit que era per allà!” “jo que no, que era per, allà” i el vent bufa que bufa. De cop vàrem veure un cartell que posava bridge stone, i vam pensar que potser travessant el pont arribaríem a la famosa platja.

Després d’un mig quilòmetre entre camps d’herba i tancats vam trobar un petit camí que s’endinsava bosc en dins, tot i haver creuat el llac, de pont res de res.

I en mig del bosquet, perduts com en el conte de la Caputxeta, de cop s’obre el taló i ens trobem amb un paisatge de ciència ficció, com si del món perdut es tractes. Un pont de pedra enorme enmig del mar, i unes roques gegants enmig d’una sorra dura com el gel i una mar salvatge que ens mirava des de lluny.

Silenci, absolut silenci, per Déu! quan ja ens pensàvem que l’illa sud no ens podia portar més sorpreses, ens trobem amb un espectacle immens, no sé si atrevir-me a dir la millor platja de l’illa.

El Pol baixa corrents, vol que li faci una foto amb l’ombra d’una de les pedres, i jo poc a poc vaig filmant intentant creurem el que tinc davant.

El Pol m’indica que ha vist una foca, miro avall però no la veig i continuo filmant amb la baba fins els peus. De cop sense adonar-me’n noto una presencia, pels pèls no trepitjo el coi de foca que m’ha fet una bona bufada perquè m’he apropat massa.

Amb el Pol avancem per la platja talment com si es tractes d’una pel.licula, jo de tant en tant toco les pedres, si no fos perquè hi estic al costat em creuria que son de papermache.

Ens endinsem cap a la platja i juguem una estona a veure com creix la marea, fa por francament veure com avança amb rapidesa menjant-se tot el que té per davant.

Continuem avançant, la platja es enorme, i ens trobem talment en un desert rodejats de dunes de sorra, i amb un fort vent que les fa ballar. Pel camí ens trobem un home, i li preguntem si sap com tornar al parking, ens diu que si, i veiem que realment em entrat a la platja per la cua. Sort que ho hem fet així, si no mai ens haguéssim trobat amb aquest paisatge!

Després de caminar a contra vent arribem al parking on agafem l’autocaravana i ens decidim a baixar fins a Picton (400km) per l’endemà agafar el ferry i despedir-nos definitivament de l’Illa Sud.