Crònica de vol

El primer vol a Londres ha estat força normal, ens han donat una bosseta amb fruits secs i beguda a escollir (British Airways) i tot molt britànicament correcte. Un cop a Heatrow han arribat abans les maletes que nosaltres (m'encanten aquests britànics!) de manera que les hem pogut recollir abans de passar pel wc.

Un cop recollides ens hem afanyat per anar des de la terminal 3 a la terminal 1, ens havien dit que l'aeroport era molt gran i que podia ser que triguéssim molt a anar entre terminals, i carregats de maletes i nervis vam anar literalment corrent seguint les clares indicacions. La veritat és que no hi ha massa tros, és pitjor el transbord de passeig de gràcia, què voleu que us digui...

Al arribar a la T3 ens hem dirigit al taulell de facturació d'Air New Zealand i així deslliurar-nos dels dos taüts que duem per maletes (20 i 22 KG respectivament), malgrat la norma que diu que només podem dur 20KG per maleta facturada no ens han cobrat cap tipus de recàrrec.
Al fer la reserva dels seients per internet no vam poder escollir-los junts i ens tocava volar separats, al moment de facturar un home super entranyable ens ha assignat uns nous seients plegats. Primera bona notícia de la nit, podrem estar les 25 hores del vol plegats.


El nostre vol ha sortit a les 21:05 (hora Londres) a l'entrar passes pel costat dels de Business i te'ls trobes allà tots estirats a les seves tumbones i les seves copes de cava, és una mica humiliant. Sigui com sigui quan arribes al teu seient veus que son realment amples, jo que faig 1'94 em sobren 5 dits fins el seient del davant (sempre que estigui en posició vertical). Sobre aquest petit espai de confinament personal hi trobes un coixinet molt mono, una manta de forro polar i uns auriculars (la mare que els va parir, què els hi costaria posar un connector de 3'5mm standard, jo venia confiat de poder connectar els meus ultra auriculars....) Sigui com sigui els que ells et donen malgrat no aillar-te gens de l'exterior se senten prou bé.

Sobre les 23:00 (hora Londres) ens han donat el sopar, podies escollir entre:

- Xai al forn amb pèsols, cigrons i puré de patata amb sofregit de tomàquet (molt bo!)
- Pollastre al curry amb arròs (molt bo però picant).

Amb el menjar també podies triar begudes, vi negre, vi blanc, vi rosat, vi espumós (força semblant al cava la veritat), aigua, cerveza, coca cola... El pa venia amb una pastilleta de mantega i una de formatge chedar (també força bo).

Els postres consistien en una mena de pastís / mousse de formatge que no ens ha agradat gaire (jo no sóc gens de postres i la Meritxell prefereix altres estils).

La veritat que els vins i els caves, per altre banda era d'esperar, eren molt dolents i a mi (Pol) m'ha donat cremor d’estómac (mai no en tinc...).

La veritat és que el menjar és realment bo (per ser d'avió).

Entrant ja a la matèria del vol us preguntareu si 25 hores d’avió és una tortura, què voleu que us digui, recordo quan a principis dels meus pares creuaven amb cotxe negre els Monegros i era força pitjor. A bord teníem un comandament i pantalla dedicada la qual tenia un bon recull de cd’s, (Back in Black va sonar varies vegades en el meu) recopilatoris, programes de ràdio, series amb capítols d’última temporada (House, Simpsons, Big Bang, i series d’altres gèneres no frikis que no vaig matar-me ni a consultar) Moltes pelis (unes 70 a escollir) jo vaig començar per Die Hard, la Meritxell per Harry Potter (la última, no sé com es diu). També podies escollir veure la informació de vol, una mena de salvapantalles que anaves visualitzant els diferents paràmetres del vol, molt i molt interessant, sobretot als aterratges. Tampoc hi faltaven una vintena de documentals de Nova Zelanda, programes de televisió gravats (vaig estar veient la última final del 5 nacions que va amanir força la matinada). I el que finalment va ser definitiu per paliar l’avorriment va ser que hi havia uns 15 jocs clàssics clàssics dels de quan jo era petit (pong, tetris, asteroids, dig, space invaders...)

En conclusió: Després de fer les 25 hores d’avió la conclusió és la de sempre: només hi faltaria un endoll pel portàtil i en foto 50 sense tancar un ull. Sense internet ni pc podríem firmar fins a 30 hores. A mi no se’m va fer pesat, he fet coses força pitjors a cada Euskal...