NOVA ZELANDA: Abel Tasman - Primera Part

Ens trobem a la terminal de Water taxi de Marahau i ens van ordenant per cognoms (fonèticament molt distants de la realitat) per passar cap a la part de darrera de l’establiment. Tothom va amb sandàlies menys nosaltres i 4 més. Al final quedem els no sandalieros com a últims; una parelleta de més o menys la nostra edat, i dues noies rosses també més o menys de la nostra edat que ens miren somrients. Després d’una estona una de les dues ens pregunta a tots si fem la ruta de dos dies, primer kayak i després trecking. Responem tots que sí. Al cap de pocs minuts apareix El Guia. Com és un guia de Kayaks en una illa paradisíaca? Doncs com els sex símbol que les secretàries d’institut tenen penjades de l’armari del material: un Ricky Martin guapo fort i a sobre simpàtic, ros i amb ulls blaus. Totes les noies automàticament canvien de cara i quan se’n va a buscar alguns utensilis aprofiten per comentar-lo, la Meritxell dissimula i quan ja és molt palpable en l’ambient em diu: “és guapot...”

Quan el mascle alfa torna ens reparteix els flotadors de seguretat, ens ensenya a ajustar-los i ens fa pujar a una barca que és sobre un remolc. En aquesta terra de marees canviants no tenen ports, agafen el vaixell i el porten dins del mar amb un tractor, i així ho han fet amb nosaltres.

Quan l’aqua taxi ha estat dins l’aigua l’han posat a tota castanya partint les onades (mira que n’hi ha poques) rumb dins la reserva d’Abel Tasman. Hem sortit des de Marahau i anem directes cap a Tonga on farem un dia sencer de Kayak fins a Anchorage on dormirem (ho explicarem en algun altre post perquè es mereix un post dedicat) ens llevarem a Anchorage i farem uns 20 Km a peu fins a Marahau, punt on ens espera la nostra abandonada durant dos dies autocaravana.

Baixa la meitat de la tripulació vaixell a una platja i els hi indiquen per on han de caminar 4 hores fins el punt de recollida, els donen un consell aparentment senzill però de màxima solidesa i utilitat: Sempre camineu amb el mar a l’esquerra, si el mar és a la dreta, vireu immediatament.

Al final quedem els 6 d’abans, les dues rosses, la parella i nosaltres amb el guia. Ens porten cap a una caleta preciosa, ens fan baixar amb les sabates al coll, aigua fins els genolls mentre ells descarreguen els kayacs que portem de motxilla a la barca. Nosaltres aprofitem per equipar-nos, eixugar-nos els peus i anar a fer uns pipis als WC públics que hi ha just darrera nostre (a tot arreu, per més pardiassic que sigui el lloc, per més impossible que sembli, sempre hi ha un lavabos, camuflats en mig del paissatge i molt ven indicats) .

El guia ens fa el primer curs seriós de seguretat i ens explica molt pedagògicament el perquè de tot plegat dins d’un kayak, la veritat és que tot el que diu és interessant i té sentit (aquests kayacs porten timor, una aleta que controla els girs el que va adarrera amb dos pedals) . Finalment ens ensenya com posar-nos diferents peçes de neopre per aillar-nos de l’aigua gelada.

Un cop els kayaks segellats, la camera a la funda protectora i totes les indicacions aclarides la Meritxell s’asseu al kayak al seient de davant mentre jo l’empenyo mar en dins. Durant aquesta maniobra crítica del salvament marítim passa el que passa sempre que agafem un kayak: l’embarcació va en dins i jo em disloco un dit per pujar mentre quasi naufraguem. Si hi ha alguna manera elegant d’efectuar la maniobra aquesta és exactament oposada a com jo la faig. Les dues embarcacions de germànics ja son 30 metres en dins remant sincrònicament mentre jo tinc la pobre Meritxell sola remant amb onades laterals i un contrapès inquiet de 87Kg que no col•labora.

Passada la tensió del primer moment aconseguim sincronitzar els nostres rems, la norma és fàcil: no pretenguis que el de davant segueixi al de darrera, el més natural és que el de darrera remi al ritme del de davant. Aplastant oi? Doncs jo he trigat a adonar-me’n.

Sortim a mar obert i entrem a la reserva marítima, altre cop foques i fauna marina al nostre voltant, tot i que ens hi acostem molt considero que ja tenim prou fotos d’aquests animals físicament pròxims a Maradona i no trec la camera de la seva funda protectora.

Entre bay i bay el guia fa pauses i ens explica coses ben interessants de cada una d’elles així com detalls sobre la fauna i la flora. Veiem cabres salvatges, aus varies, toquem garotes i estrelles de mar (a la Meritxell li encanta el tacte) i gran quantitat de bestiari variat.

Després de passar per 3 ó 4 platges de postal el guia ens recomana fer una pausa, busquem una caleta deserta i desembarquem els kayaks a la sorra. Mentre nosaltres ens traiem tot l’equip de neoprè i ens assegurem que les tímides onades no ens roben a deslleialtat l’embarcació el guia ha muntat un flamant pícnic. hi ha de tot: Muffins, sucs, galetes, kiwis, entrepans, xocolata calenta, llet... hora de dinar. Ens asseiem tots en rotllana i mengem, aquí comencen les primeres converses llargues, primer parlant de Nova Zelanda i més tard de la Pael•la i el seu secret (el fumet), també fem broma sobre Mallorca... En aquest moment ens adonem que el grup és un bon grup i que connectem bé, tot és molt divertit, son alemanys tots menys nosaltres i el guia però s’esforcen amb èxit per ser oberts i comunicar-se amb nosaltres.

Estem prop d’una hora a la caleta conversant i prenent el sol, fa un dia esplèndid, tant esplèndit que la Meritxell comença a buscar còmplices per fer un bany, al final una de les alemanyes decideix acompanyar-la, la resta ens ho mirem des de la barrera mentre jo aposto en contra d’elles (i perdo els diners):

Mentre els banyistes s’eixuguen (l’aigua està a 15 graus) el guia aprèn algunes frases amb alemany mentre repetim la maniobra de pujada al kayak. “Aquest cop ho faràs bé!” m’automotivo, i aquest cop me’n surto amb un aprovat.

La resta del dia amb kayak ha passat relaxadament admirant musclos de roca i parlant de com cuinar-los fins que sense gairebé adonar-nos-en hem arribat a Anchorage on ens hem despedit del guia, un tiu genial que ens ho ha fet passar molt i molt bé.