Catlins: Porpoise bay i Curio bay

Continuem als Catlins, ara ens toca veure Porpoise bay (la platja de les papallones) on habiten els dofins Hector. Per sorpresa nostra veiem un cartell que indica que no ens hi acostem, que son perillosos, si et banyes has de deixar una distància prudencial de 50m, i si te s’apropen t’has de fer el mort i deixar que siguin ells els que et mirin i t’olorin.

Fa un vent que tira enrera, i no es veu ni un sol dofí, aprofitem per dinar en el DOC que hi ha a la platja. El Pol aprofita per dormir una estona, i jo agafo la camera de vídeo, la de fotos i els prismàtics i em perdo entre roques i penya-segats. La vista és espectacular i aprofito per gaudir del soroll del mar.

Quan el Pol es lleva ens traslladem a Curio Bay que està just al costat, en tinc molts ganes, he llegit molt sobre aquesta cala. Aparquem i ja des de d’alt podem veure un cartell molt gran que indica que estem en una reserva natural (com a tot arreu on parem) des de 1977. Mirem avall i es veuen com petites piscinetes formades per les roques amb aigua molt tranquil•la. Semblen roques, però no ho son, el que veiem son arbres fossilitzats des de la prehistòria, uns 170 milions d’anys han calculat. No es percep amb facilitat, però si ti fixes i poses una mica d’imaginació et pots traslladar a un paratge natural similar a una selva de fa milions d’anys on degut el canvi climàtica el mar la va engolir, i alguns arbres porten entravessats al fons del mar des de fa segles.

Mentre miro avall, penso en els segles, la de gent diferent que s’haurà quedat mirant aquest indret, els animals extingits que ni coneixem que hauran viscut en aquestes aigües i costes, i em sento petita, molt petita.

La cala on estem té un altre encant especial, i viuen els pingüins d’ull groc, son una espècie que només es troba en aquestes costes, i que està en perill d’extinció. Amb els anys estan perdent la capa de greix que els permet nedar, i ara només es poden moure entre les roques i les aigües tranquil•les per a poder pescar.

Portem una estona a la platja i comença el millor, la posta de sol, aquests animals només surten amb marea baixa, quan el sol se’n va. Passen les hores i de mica en mica ens anem agrupant gent amb el mateix objectiu, tots tapats fins el nas amb els prismàtics i cameres, en silenci absolut, mirant-nos còmplices del que estem esperant.

Fa un ruixat típic d’aquí, i com podem ens agrupem tots els visitants sota la plataforma del mirador. Para de ploure i apareix l’arc de Sant Martí enorme sobre els nostres caps. Li dic al Pol tota emocionada “per fi podem veure on neix l’altre punta de l’arc ”, sé que a partir d’ara, sempre que en vegi un pensaré en Nova Zelanda.

Portem 2hores i mitja esperant i res de res, ha deixat de ploure i tots estem col•locats de nou en la nostra posició anterior: per fi, a la llunyania veiem un animaló, que camina talment com el Charlote que s’acosta com pot saltant les roques. De tant en tant s’atura i es contempla, es neteja i gaudeix dels últims moments del sol. N’apareixen un parell més, sabem que tots son mascles, ja que en els mesos de novembre a gener han tingut les cries entre els matolls, i les mares es queden amb elles i els pares surten a buscar peix per alimentar-les. L’espectacle dura uns 20 minuts fins que de nou s’escapoleixen entre els matolls i deixem de veure’ls.

Quin dia guau!