Espectacle nocturn

Avui em toca parlar d’un espectacle que obre el teló amb salts d’aigua i el baixa rodejat de mamífers marins.

Oi que promet?

El primer acte comença a les Mc Lean Falls, aquest cop sí, salts d’aigua dins de la muntanya. Lo bo d’aquesta terra de vents és que tot està perfectament adaptat i malgrat semblar que aquests salts necessàriament impliquin hores de travessera a peu (allò que ara n’hi diuen trecking i que ve a ser xiruquisme de tota la vida) no cal per descobrir coses espectaculars a Nova Zelanda. Per veure les cascades McLean en tens prou amb un mapa de carreteres, aturar-te a un gran aparcament on no hi falta un WC públic, camines 20 minuts per un caminet més mono que els del parc de la ciutadella i després de distreure’t amb alguns minisaltets et trobes amb això:

M’encanta: 1% esforç 99% recompensa.

Un tros més enllà de les McLean hi ha les Cathedral Caves que pel que diu la documentació d’abord se suposa que son uns arcs naturals que recorden al gòtic amb un absis dins del mar. Ens hi vam acostar però estava tot clos a causa de la mar aspre i la marea alta, de manera que, com nosaltres, teniu dues opcions: o bé us les imagineu o bé feu una cerca al google.

Durant l’entreacte vam entomar cap a unes altres cascades anomenades Purakaunui, aquí en teniu el testimoni empíric:

Altre cop, molt bonic tot plegat i a 20 minuts del pàrquing (també amb WC). Sortint d’aquí vam anar a les cascades Maint i les horseshoes, valen la pena també.

Obrim el segon acte amb un dinar al Nugget pont lloc on per no variar ens vam haver de posar pedres a les butxaques per sortir de l’autocaravana. El paratge és fastuós, es tracta d’un far sobre un penya-segat on hi peta el mar a banda i banda.

Si a babord hi teníem un grupet de foques a estribord hi teníem varies famílies de lleons marins. Ens va distreure especialment una família que tenia un parell d’enfants terribles que jugaven (ara t’agafo jo, ara m’agafes tu, ara et mullo, ara faig un salt mortal...) a un minúscul estanyol natural guaitats per la mare. Semblava que des de l’última fila del galliner d’un teatre veiéssim una sarsuela. Nosaltres, vestits com es mereix l’espectacle espanyol (és a dir amb xandall i xiruques), guaitàvem la sala d’estar de la família Lleó, en la que el pare s’asseia al racó amb la vista perduda, la mare guaitava els dos petits que dins del parc infantil s’esforçaven per atraure l’atenció del mascle major qui sembla estar de tornada de tot.

Després de teoritzar sobre l’arbre genealògic de la família Lleó vam optar per fer camí fins a Dunedin (100Km) per fer-hi nit. De camí, mentre repassàvem el dossier de ruta vam adonar-nos que teníem marcada la península d’Otago com a “Must See!”. Com que ens sentíem energèticament capaços ens vam acostar a una petita caleta on diuen que potser podem veure-hi algun pingüí. El gps deia que arribarem sobre les 20:00, és a dir, a l’hora bona, al salt de plens.

Un cop a la Sandfly Bay ens vam trobar que tothom ja anava de tornada (aquí la gent sopa a les 6 de la tarda i son les 20:00). Una voluntària del D.O.C ens va interceptar i ens preguntar si pensem baixar a la Bay, “yes, sure!” li vaig dir, la senyora ens va mirar, ens va veure cara de guiris tontos i va procedir a aplicar-nos el discurs de seguretat. Ens va avisar que de pingüins més aviat pocs i lluny però que abundaven foques i lleons marins. A nosaltres ja ens estava bé veure lleons marins i foques de manera que la senyora entrà en matèria: no córrer mai (passi el que passi), que si algun bitxarraco d’aquests s’encapritxa de tu dóna-li una motxilla perquè es desfogui, que no els encerclem mai, si veus que et mira malament ajupir-te perquè no tingui la sensació que tens una posició dominant i tota una resta de consells de força sentit comú en general.

Ara que ja sabíem a què ens enfrontàvem vam baixar parsimoniosos alertats de no importunar a cap lleó. Poc a poc vam anar declinant fins a una platja de sorra blanca i aigua turquesa, una platja com les que solament veiem en les postals d’aquells que ens volen fer enveja. No se sentia res, el vent bufava darrera el penya-segat i va tenir el detall de respectar-nos fent un fade out fins quedar-se volum buit.

Estàvem sols, nosaltres i els animals, cara a cara, com en un documental caminàvem aguantant la respiració i durant ben bé una hora vam poder passejar-nos a pocs metres d’una dotzena d’exemplars esquitxats per la sorra. Movent-nos en mudesa formant part de tot aquell espectacle, mica en mica el cel s’apagava com un pantone de colors; primer amb groc sobre blau, més tard amb vermell sobre taronja fins finalment morir amb cel opac.

Sobrepassats pel context, vam caminar entre feres dorments, vam passejar-nos furtivament entre lleons i foques que es comunicaven amb nosaltres ara obrint un ull, ara aixecant una orella o fins hi tot mirant-nos als ulls per recordar-nos que en aquell indret érem uns convidats.

Tal com havíem arribat vam marxar, esquivant mamífers voluminosos vam escalar fins a l’autocaravana, ara ja, negre nit amb les emocions a flor de pell i el vent que remuntava.

Fins ahir la representació de Nova Zelanda sempre l’havíem vist a platea amb el lleó marí de l’Slope Point, al galliner de la sarsuela dels enfants terribles del Nugget point però a la Sandfly Bay, durant prop d’una hora, vam estar entre vestidors, a soles amb les estrelles de la zona, vam entrar al backstage, vam compartir camerino i vam brindar amb els protagonistes mentre els tècnics de so reduïen el vent a silenci i el sol i la lluna es fonien a fosc.