Ahir ens vam llevar a Te Anau i dirigir cap a Milford Sound (els fiordos perquè ens entenguem). Només està a 150Km però diuen que es triga 2 hores a arribar-hi. Nosaltres, excessivament sensats com sempre, ens vam llevar a les 6 per ser allà a les 10.
Esmorzar continental (tornarem que haurem d’ampliar els portals del pis), Pol plega el cable, Meritxell ves a fer el pipi, i cap als fiords falta gent. De camí la vista, no cal pas dir-ho a aquestes alçades, és impressionant, el llac, grans planes... aquí s’aplica la llei del tot es x4, tu t’ho imagines x1 i ells ho tenen x4.
Ara posseïm una autocaravana que podria fer cagar a les calces al batmòbil, he hagut de configurar el tomtom perquè piti cada vegada que a la Meri se li envà la mà amb el pedal (pita tant sovint que sembla la casa del Sylar això). Tranquils, no ens estem jugant la vida a la carretera, senzillament és que aquí l’asfalt és “pata negra” i la velocitat màxima per autocaravanes és 90Km/h de manera que si et despistes gaudint del panorama de seguida violes la llei...
En pocs minuts som al Te Anau Downs, i el copilot (un servidor) amb el seu flamant anglès interpreta pel nom que aquí hi ha uns salts d’aigua. “Meri d’aquí a 100m gira a la dreta”. Ens aturem i veiem una petita construcció amb finestretes. De seguida la Meri crida: “Un lloc per avistament de Kiwis!” i jo penso, però si hi ha d’haver una cascada aquí. Jo calladet com sempre faig veure que efectivament és un club d’ornitologia i dissimulo. Entro dins, hi ha tot de panells informatius de kiwis, keas... i diviso un cartell que diu que cal pagar 2$ per entrar i envio la Meritxell (estava més retrassada) a buscar monedes que per entrar al búnker vouyeur d’ocells cal pagar.
Encara no ha arribat la Meritxell amb l’import exacte (es pren molt seriosament això de l’economia familiar) quan trec el cap furtivament per veure les cabines d’observació amb finestreta i m’adono que potser no estava tant equivocat amb lo dels salts d’aigua: són uns WC públics! ni Kiwis, ni Keas, ni res, les finestretes son finestretes de lavabos i els 2$ son per pagar la neteja. En aquestes que arriba un autobús de jubilats que em demostren que sí que allò son unes cataractes, però no de les que jo inicialment m’havia imaginat. Dissimuladament fem un mutis per la banda i ens enfilem a l’autocaravana, decidim, sense voler-ho, no comentar res del tema durant els 58Km següents.
Pròxima parada Mirror Lakes. Aquest cop no enganya el nom, son unes llacunes que reflecteixen les muntanyes a l’aigua. Quan la frondositat dels laurisilvas et deixa pots veure muntanyes dobles. Molt bonic tot plegat.
Continuem fent ruta i fem parades vàries sempre amb certa ànsia perquè just darrera nostre tostemps aparca algun autocar que omple l’espai solitari inicial. En una de les parades tenim el primer encontre amb uns Keas els quals han perdut el respecte a la humanitat i s’acosten a nosaltres com si no els preocupés massa la seva condició d’en perill d’extinció...
Juguem una estona amb ells i prolonguem fent ruta ara paro aquí ara paro allà fins arribar (2’5 hores més tard) als fiords.
Arribem, fem el Check In, (literalment) i ens enfilem al vaixell que hem contractat (Real Journeys) per veure d’aprop els voluminosos penya-segats. Només arribar ens reben amb un somriure natiu, ens ofereixen gratuïtament té i cafè, la Meri compra un Muffin i el compartim a la coberta principal perfectament neta, aclimatada i confortable. El vaixell lleva l’àncora i nosaltres (com en el cinema) ja ens hem acabat tot el que teníem per picar.
Sensació de disminució personal conforme s’avança, no som res, salts d’aigua de Km a banda i banda, silenci absolut i temperada calma. La guia, una noia de més o menys la nostra edat molt enèrgica, simpàtica i sempre somrient ens adverteix que hi ha un lleó marí just al nostre costat, corre-cuita a fer la foto!
La noia ens va comentant la història dels fiords i que eren una antiga glacera i els noms de tots i cada un dels salts d’aigua del nostre voltant.
En un raconet dels fiords hi sol haver pingüins de manera que ens hi acostem i podem veure’n algun.
La guia és just el meu costat, ha abandonat la seva posició d’speaker i és allà com un més de nosaltres guaitant l’aigua a l’espera del mamífer. Aquest cop sí, la balena decideix sortir a treure el cap just davant nostre, no és molt gran (és una cria?) i mentre surt es disparen fotografies i més fotografies, dura un parell de segons i se cent aquell soroll que feia el camp nou cada vegada que Ronaldinho en feia una de les seves... La balena torna a treure el cap tots fem fotografies i mentre reviso si podrem salvar alguna cosa de la ràfaga disparada m’adono que tota la tripulació (capità inclòs) és al nostre costat. Tothom està entusiasmat i el vell llop de mar (jo diria que d’uns 60 anys), que és just al costat i que també està xiroi com nosaltres, comenta que amb més de 30 anys de navegar a dirari pels fiords és el segon cop en la seva vida que hi veu una balena i demana mails a tothom perquè li passin les fotos (s’ha deixat la càmera justament avui).
Hom pot esperar foques, lleons marins, pingüins i amb sort dofins però només dos cops de cada 30 anys es divisen balenes dins dels fiords.
Seguim el nostre camí, no podem aturar-nos més diu el capità per megafonia, i seguim la ruta entre muntanyes fins retornar a la terminal.
Son gairebé les 2 del migdia i decidim dinar a l’autocaravana un cous-cous i fer via cap a Invercargil on farem nit.
Conduïm 4 hores amb molt de vent que passen volant mentre ens adonem de l’absolta sort estadística:
2 dies de cada 30 anys = 2/7680 dies
o el que és el mateix 1 dia de cada 3840
1/3840 -> Ens ha tocat la loteria!
Altres fotos:
Kiwis, ocells, cascades,... i era un cagadero!!!! JUASJUASJUAS. Bonissim!!!
ResponEliminaQuina passada veure una balena! Jo crec que m'haguès posat a plorar.... I quins paissatges... Preciosos!!!
ResponEliminaOstres,ostres !!!És que és per felicitar-vos. Quina sort heu tingut, aixó de la balena m´ha posat la pell de gallina !!
ResponEliminaFantastic!!! fantastic!!!
ResponEliminaun petonàs