La ruta per Abel Tasman la vàrem començar l’endemà de dormir a l’alberg flotant. Llevar-nos va costar, però va ser divertit fer-ho entre les rialles de tots plegats estirats al llit escoltant com tres o quatres dels companys es despertaven directament tirant-se a la gèlida aigua del mar tasmànic.
Al baixar alguns dels nois molls de cap a peus no paraven de dir que aquesta aigua tant freda els havia donat un bon despertar! així que tot d’una decidida em vaig posar el banyador i amb les lleganyes als ulls em vaig tirar bot avall. Per deu que freda estava l’aigua a uns 13 graus!! però un cop ets fora, és cert que et sents revitalitzat.
Tal i com havíem pactat amb el grup de kayak, a les 8,30h tots estàvem a la sala de jocs esmorzant torrades amb melmelada i llet amb cereals, preparats per iniciar la ruta.
Només començar a caminar, vam plantejar-nos l’opció de fer més volta, per veure més platges, i d’aquesta manera allargar l’excursió d’uns 12 km a uns 20. Amb el Pol ens vam mirar, i vam decidir compartir ruta.
Pel camí de tot: platjes paradisíaques, illetes tretes de pel.licules, vegetació absolutament salvatge, ocells per tot arreu, i de tant en tant ens topàvem amb backpackers, alguns d’ells sols, d’altres amb parella, amb grup o amb família (n’hi ha que recorren el parc amb el bebe a l’esquena i jo no podia ni amb la motxilla!!!).
La caminada va ser magnifica, amb petites parades, compartint estones amb tothom, rient, comentant, i el més sorprenent, el meu anglès! al llarg de tot el trajecte vaig ser capaç de compartir converses de tot tipus amb la gent, el Pol no s’ho creia!
En una de les parades a mig dia, vam seure en una platja impressionant i ens vam posar a dinar (cadascú duia el seu quit). Quan la calor es feia notar el Pol juntament amb altres del grup van decidir banyar-se, i si si, de cap a l’aigua!
Un cop secs i veient com els alemanys decidien torrar-se com gambes van decidir continuar la nostra ruta en solitari, ens quedaven encara 7km a peu, i volíem desplaçar-nos amb l’autocaravana abans que es fes fosc cap a un altre punt de l’illa.
La despedida va ser dura, semblava que haguéssim compartit setmanes junts, abraçades petons, intercanvi d’emails, invitacions a casa d’uns i dels altres i de nou a endinsar-nos en aquesta mena de bosc-selva que no sé molt bé quin nom té.
El camí fins a l’auto va ser més dur, estàvem cansats i tot i ser estrany ens enyoràvem dels nostres companys de viatge, havien sigut 48 hores increïbles frec a frec.
En aquesta experiència no només em descobert un espai natural fascinant, si no que em guanyat 4 companys a Munich, dos d’ells mestres i els altres dos hostesses de Luftansa, i que tal i com vàrem quedar, en breu ens faran o els farem una visita!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada