Mt. Cook i Fox Glacier amb helicòpter.

Ja podem dir que hem volat en helicòpter! Sincerament: una de les experiències més emocionants que he tingut mai.

Tot va començar com una de tantes coses que la Meri em va proposar mentre organitzava la ruta a Nova Zelanda. “Farem un vol en helicòpter”, em va dir, “un vol en helicòpter pels pics i glaceres més impressionants de la illa sud...” Quan m’ho va comunicar encara no estàvem ni casats i vaig pensar que era la típica cosa que quan ens decidíssim a fer-ho ja seria tard, o seria massa cara, no tindríem temps, la meteorologia no acompanyaria... vaja, la típica cosa que hagués apostat la meva mà dreta d’informàtic (la del ratolí) a que no ho faríem quan li vaig dir que em semblava una bona idea.

Total, que ella no feia broma, així que ni la meteorologia, ni el timetable, ni res, al tercer dia de ser a Nova Zelanda m’ordena que faci la reserva des del càmping ja que demà és el gran dia. Jo, calçasses com sempre, em dirigeixo a la sempre amable noia de recepció (aquí tothom és molt i molt atent) i em diu que ella allà és la corre-ve-y-dile i que vuelva usted mañana... Total, que jo vaig pensar: Eus aquí la meva previsió acomplerta, demà no volarà ni Déu.

Vesprada normal, el mar tasmànic petant a darrera l’autocaravana (Top 10 Seaside es deia el càmping, no diríeu mai perquè...) picar alguna cosa, una conversa amb un professor australià de caça major a la cuina del càmping i cap a dormir.

L’endemà al matí la Meritxell em recorda que hem de passar per recepció a comentar “lo de l’helicopter”, i jo cap allà com a bon espòs. "De totes maneres no tindran places per avui (no son pas llatins aquesta gent) i a més està plovent..." I la madame del complex em rep amb un somriure de galta a galta, fa un parell de trucades i em pregunta que a quina hora volem el vol. Ups, quan algú et pregunta per a quina hora ho vols vol dir que la disponibilitat és plena. La dona ben diligent proposa una hora abans que jo pugui reaccionar, ha vist que el guiri del seu davant no sap ni què vol i necessita una empenteta. Penja el telèfon i em comenta que tenim 2 hores per recórrer 100Km i plantar-nos equipadets als peus del Fox Glacier i que allà tindrem un helicòpter esperant.

Doncs apa, Meritxell tanca el gas, Pol plega el cable, Meritxell ves a fer el pipi, Pol omple l’aigua a l’autocaravana, Pol configura el TomTom i en 1 hora érem al peu del Fox. Allà hi ha al menys 8 companyies que fan vols amb helicòpter i no tenim ni puta idea d’amb qui hem reservat així que agafem el tiquet i ens presentem a la primera que trobem i ens diuen que efectivament ells no son els titulars i ens indiquen on és la competència emissora del bitllet.

Arribem a una botiga de souvenirs amb un helicòpter penjat de la façana, la Meri es queda hipnòtica amb la pastisseria que hi ha mentre jo passo la MasterCard i m’aclareixo amb el boss de l’establiment. Al cap de 10 minuts apareix un xicot que ens puja a una furgoneta destartalada i ens porta a un parell de Km camp endins. Baixem, ens explica quatre coses de seguretat força evidents com no acostar-se a les pales del rotor, no saltar, no fer el burro, no obrir portes, no fumar... i ens porta cap a l’ocell de ferro. Allà un pilot que devia tenir la meva edat (no inspira crèdit que la teva vida depengui d’algú que no et superi en experiència) ja té la thermomix en Varoma. Pugem i encara no m’he cordat el cinturó i el tiu arrenca com qui surt d’un semàfor a la gran via un dissabte a la nit mentre pregunta si és el nostre primer vol en helicòpter: silènci afirmatiu.

A partir d’aquest moment el temps s’atura, comencem a ascendir lleugers i àgils com una abella, l’espectacle és impressionant, noto a la panxa aquella sensació dels canvis de rasant de quan era petit. El pilot s’esforça per mantenir conversa i per fer de guia, jo fa estona que busco els meus collons, perquè els dec tenir per terra: és lo més impressionant que he vist mai. Des d’aquest moment no recordo res i ho recordo tot com un somni d’agost atramuntanat. Em desperto amb una bola de la neu més pura que els meus quatre cabells han tastat esclafada al clatell a traïció i m’adono que hem aterrat a la falda de la glacera Fox (una de les poques que malgrat el canvi climàtic segueix en expansió) i estem sols a uns 4.500 metres al centre d’un amfiteatre colossal que ens mira carrisquejant per haver-lo pertorbat.

I què li passa al Pol en aquests moments? Síndrome d’Stendall, vergonya, por, pressa, timidesa i al cap de 5 minutets de ser allí dalt li comenta al pilot que quan vulgui podem continuar. Així que foto i cap dalt.

Ens enlairem, fem un petó adolescent al Mt. Cook (em pensava que els esquís es quedarien clavats de lo a prop que va passar), un parell d’acrobàcies emocionants, i baixada per la glacera a 15m del gel fins tornar al “centro de mando".

Baixem extasiats, encara no havíem pogut comentar-ho a soles amb la Merixell (ella feia de co-pilot i jo de client de taxi de manera que no teníem contacte visual) però en mirar-nos en tenim prou per descobrir còmplicement que hem tingut la mateixa sensació.

Ja tornàvem cap a la furgoneta que ens deportava com inmigrants ilegals al món terrenal i ens atura l’amo del garito i em pregunta que què m’ha semblat. Només em va sortir una cosa de dins: “It worth it” (Val la pena).