Abel Tasmant – Segona Part - Backpackers

La senyal per avisar al barquer que ens ha de dur a la nostra embarcació és ben senzilla: palplantar-se a la platja amb els ulls clavats a l’hotel flotant i en 5 minuts ve una zodiac a recollir-te.

Embarcar també es fa sense moll de manera que toca descalçar-se i posar-s’ho tot a l’esquena i pantalons a mitja alçada per pujar. El trajecte és curt, no arriba a 1/6 d’hora (altrement dit 10 minuts).

Després de tot un dia amb kayak i els peus gelats de tant entrar i sortir de l’aigua pugem al nostre hotel flotant:

Dir-li hotel potser és ser molt presuntuós, és un backpackers (motxilleros) que nosaltres en diríem alberg flotant. Es tracta d’un espai d’uns 300m2 on la llei interna marca anar descalç. La tripulació consta del capità (l’home) i la jefa d’intendència (la dona). Tots dos força tímids però sempre amb un somriure. L’embarcació és molt vella però la tenen respectada. Només arribar ens expliquen que a la part de dalt hi ha un bar que vindria a ser un taulell amb una nevera, una pissarra amb els preus, un moble bar i una llista on els passatgers anoten totes les consumicions (això a españa s’enfonsa sol), no hi ha ningú que vigili, i de fet, aquesta és la regla del vaixell. Totes les portes son obertes, tot està a l’abast de tothom, vaig trobar telèfons mòbils, cd’s, portàtils... realment és un país segur aquest...

A la coberta central hi ha una cuina de les d’abans, amb un parell de camarots (els millors) i una mena de menjador sala-d’estar amb jocs de taula i cadires enmoquetades molt confortables. A la bodega hi ha tot de lliteres apilotonades amb un espai més que limitat entre el sostre i el llit de dalt. No cal pas dir a quin lloc ens va tocar dormir a nosaltres: a l’últim racó de la part més fosca i a prop del sostre de la bodega en un llit d’1’85m (recordatori: jo faig 1’94m) de manera que és probablement el lloc més incòmode al que he dormit dins la meva època post-CAU.

Hem arribat al Backpackers sobre les 5 de la tarda després de fer Kayak des de les 9 del matí, la Meritxell, que tota agoserada s’ha banyat al mar tasmànic necessita una dutxa calenta i jo també. Ens dutxem a bord (no cal dir que la dutxa era petita i que recolzaves el xampú sobre la tassa del WC perquè eren tots dos en el mateix espai).

L’aigua calenta i canviar-se de roba ens ha renovat. L’únic problema és això d’anar descalços en un espai compartit; no en sabem... Com que encara és molt d’hora i estem plenament avorrits fem una volta per l’embarcació i ens quedem una estona veient com un grupet de 4 nouvinguts està fent acrobàcies des del sostre més elevat del vaixell fins l’aigua gèlida (hi deuen haver ben bé 5 metres d’alçada).

Més tard hem baixat altre cop a la coberta principal (on hi ha les cadires confortables) i proposem iniciar una partida de monopoly als backpakeros amb els que compartim l’espai. Responen afirmativament de manera que comencem la partida. Entre tirada i tirada va arribant gent i quan som uns 20 en total queda tancada la tripulació, alguns es posen en amfiteatre per seguir la partida (en la que per cert la Meritxell és molt i molt rica) mentre uns altres 4 (els nostres companys de cayak) es posen a l’espai restant de la taula per jugar a cartes. Es respira un ambient molt relaxat, molt distès, tothom juga amb tothom com si ens coneguéssim tots des de fa dies. Just quan la partida començava a ser transcendent (el Francès estava a punt d’hipotecar, un germànic tenia Balmes i Passeig de gràcia i la Meritxell havia adquirit les 4 estacions i un parell de carrers estratègics mentre jo passava la partida sense ni pena ni glòria) ens han cridat per sopar. Hem pactat deixar el taulell intacte per reprendre la partida després de l’àpat (però la veritat és que més tard no continuarem).

El sopar és a dalt de tot on hi ha una barbacoa, una gran taula amb una pila de plats, una capsa amb coberts, una altra amb gots i tot de safates amb amanides, pastís de patata, arròs al curry... Quan els capitans ens donen l’ordre procedim ordenadament sense que ningú ho dirigeixi a agafar cadascú un plat, un got i uns coberts i a servir-nos nosaltres mateixos per acabar repartits plat en ma per tots els bancs de la part de dalt. Amb el grup de kayaks pactem compartir una ampolla de vi entre alguns i ens apleguem més o menys com podem per menjar plegats. El sopar és molt distès, els jocs de taula i el fet d’haver de compartir l’espai de menjar fan que tothom interactui amb tothom, alemanys, holandesos, francesos, australians i catalans a bord tots barrejats i compartint el sopar. La gent comenta rutes, diferències culturals, el menjar, els francesos em comenten lo dolents que son els vins nouzelandesos mentre els alemanys afirmen no estar-hi d’acord mentre alguns treuen algunes instantànies de la posta de sol.

Després de sopar el capità encén una mena d’estufa de gas (semblants a les de Montmatre), un dels francesos treu un pot de Nutella i pa anglès i comença a escalfar les llesques untades sobre l’estufa, tots ens posem al voltant i ell les va repartint. Al final sense voler-ho estem tots els integrants del baixell al voltant de l’estufa fent broma i rient. Potser és un dels millors moments des que som a Nova Zelanda. Una mena d’explosió multicultural amb ganes de passar-ho bé ancorats al mig del paradís.

Durant la tertúlia es fa broma pràcticament de tot, la Meritxell amb un més que notable anglès explica a tots la meva mania d’anar a buscar bolets amb GPS i tots es riuen de mi tret d’un australià que és l’únic que sembla comprendre’m. El cansament comença a fer-se pal•lès de tal manera que com qui no vol la cosa, en un moment determinat, la Meritxell i jo ens acomiadem silenciosament i baixem dos pisos cap al soterrani on hi tenim el nostre nínxol doble.

Hem estat molts dies a Nova Zelanda gaudint en la intimitat de l’illa, avui, entre els kayaks i l’estada a l’alberg flotant ho hem fet en companyia i la veritat és que començo a entendre això de viatjar d’alberg. Quan la gent amb la que comparteixes l’espai és educada, interessant, respectuosa i alegre pot potenciar tot allò que et rodeja i fer-te adonar que estàs sent feliç.