Avioneta, balenes i dofins

Després del dia de pluja ens hem llevat i hem anat corrents corrents cap al Wings Over Wales (Ales sobre balenes) per intentar fer avistament de balenes des d’avioneta. Hem tingut sort a mitges ja que hi havia places però no per volar plegats (una de les dues avionetes estava espatllada) de manera que ens ha tocat volar dividits.

El primer en emprendre el vol he estat jo, més que res per fer un control de qualitat i garantir-li a la meva senyora que tot estava com ella es mereix ;)

L’ocell de ferro és aquest:

La veritat és que no és gens còmode, ni per fer fotografies ni per obtenir bones panoràmiques visuals. L’espai és raquític i jo vaig anar de co-pilot, és a dir, tenia pedals i “volant” que estaven actius de manera que em vaig passar tot el vol vigilant de no tocar accidentalment cap “palanqueta” que ens pogués dur a fer un vol massa ras. Com deia, no és la manera més còmode del món (malgrat semblar ser la óstia) perquè no hi caps, no pots desplegar l’objectiu de la camera i sobretot perquè l’avioneta no es pot estar quieta, necessita estar sempre en moviment de manera que no pots fer bones fotografies amb una llum contínuament canviant i no estant quiets. Un punt més negatiu de l’avioneta és que jo no sóc dels que es maregi amb aquestes circumstàncies (semblo el germà petit del capità cook amb baixell) i mai he sentit mareig amb avió però amb l’avioneta vaig acabar un pèl marejat, no per cridar el Raüüül al wc però sí per mirar el rellotge i pensar “quan falta?” Nota per a navegants: Si voleu fer avistament de balenes feu-ho amb helicòpter, l’avioneta ja he deixat clar que no és una bona idea.

Coses que valen la pena de l’avioneta? Doncs que sí, que veus bé la balena, que amb 40 minuts ho tens liquidat (el barco son gairebé 4 hores diria) però l’helicòpter té exactament els mateixos avantatges que l’avioneta amb un afegit: pot mantenir-se quiet, és més ampli (al menys del que vam agafar nosaltres al Cook) i les finestres son molt més grans (això si no tens terra de vidre).

Sigui com sigui, estic explicant la meva experiència amb avioneta com la setena terrassa de l’infern de Dante i està agafant massa protagonisme. Cal parlar del mamífer de 23m que vam veure, un bitxaco mascle que neix a les illes figi (jo també voldria néixer allí) que baixa a Nova Zelanda a menjar una tonelada de tot allò que li càpiga a la boca (dofins, pingüins i tauronets inclosos) i al cap d’uns anys torna per buscar novia a figi. A Nova Zelanda no hi ha balenes femella, son tot de mascles que van al centre d’estètica a guanyar volum. Realment, tal i com ha explicat la Meritxell en els seus posts, venir a aquí a guanyar-hi volum és una gran idea, nosaltres ho estem fent sense voler-ho!

Després de les balenes vam anar a un lloc on pots contractar excursions per banyar-te amb dofins salvatges. Per explicar-ho ràpidament diríem que ells et donen unes ulleres, un tubo, un traje de neoprè i et porten amb un barco fins al mig d’un grup de dofins salvatges. Què vol dir salvatges? doncs que son allà de pas, ni els alimenten, ni estan acostumats a les persones, ni molt menys estan domesticats.

Per desgràcia no hi havia places disponibles (anàvem tard) i només vam poder embarcar-nos com a voyeurs.

Vam enfilar-nos amb un grup que més de la meitat pensava submergir-se i la resta anàvem armats amb cameres per fotografiar els dofins. La mar estava emprenyadota i ens van avisar que el més normal és que ens maregéssim, nosaltres som dos llops de mar i vam aguantar estoicament tot el viatge, ni rastre de mareig.

Dins del mar et permetien donar voltes pel vaixell, nosaltres ens vam acomodar al clatell del capità, escoltant les seves explicacions i amb els meus ulls clavats al hardware de bord mentre la Txell fotografiava alabastres (uns ocellots que deuen fer metre i mig entre punta i punta de l’ala que es distreien a fer passades arriscades per la cabina en plan Guss a Top Gun). Després de fer tres o quatre parades a petits grups de dofins que passaven olímpicament dels banyistes van aconseguir topar amb un grup formós i amb ganes de gresca, això és: amb ganes de jugar amb ells i fer salts al voltant del baixell.

Nosaltres vam aprofitar per fer fotografies:

Els trobadors de dofins havien rebut unes indicacions per atraure l’atenció dels dofins (aquí tot va al revés, no és el dofí qui ha de distreure l’humà sinó que és deure de l’humà distreure el dofí o aquest toca el dos immediatament). Les indicacions es podrien resumir amb: fes coses rares, cabussa’t, mou-te, no els toquis i la més interessant: crida com un esperitat dins de l’aigua (es veu que senten curiositat pels crits).

Total, que mentre nosaltres fotografiàvem els Aquil·leus i Héctors del mar gaudint dels seus salts, la seva majestuositat, velocitat i elegància, teníem un bon grapat d’humans movent-se com en un manicomi dins de l’aigua i cridant. Tot plegat un quadre molt interessant.