Com que el
primer dia no vam poder banyar-nos amb dofins, hem resolut tornar-ho a intentar a The
Bay of Islands on se suposa que l'aigua és sensiblement més càlida que a l'illa sud. D'aquesta manera la Meritxell i jo altre vegada ens hem embarcat
a la recerca de dofins 2.0.
Queden pocs dies per tornar a casa i tenim l'espina clavada de no haver pogut intercanviar esquitxos amb aquests mamífers de manera que ens dirigim a l'oficina de turisme per contractar una cabussada amb ells.
Arribem sobre les 15:30 de la tarda al fals punt d'informació (és una agència de contractació) farts de córrer i sense haver dinat. Aquests illencs tanquen la paradeta a les 16:00 (un infern per qualsevol llatí) de manera que ens trobem a la mestressa escombrant amb un ull orientat cap a la persiana i l'altre cap al rellotge. A la illa nord la gent és més normal, aquí no et reben tant sovint amb un somriure,
és a dir que aquí la gent no està per hòsties. Mentre preguntem a la noia (error, mai s'ha de preguntar a un comercial pels beneficis d'un producte si hi ha el més mínim indici de que s'endugui comissió) de manera que ens en recomana un que se suposa que és flamantment superior a qualsevol de la resta de 4 opcions restants.
Curiosament és el més car. Mentre llegim la lletra petita uns nanos canten (més aviat criden) una
Haka a un descarregament de turistes que baixa del ferri de manera que és inevitable la nostra inatenció, els nanos foten por de veritat. Així que entre una cosa i l'altre, sense llegir molt bé hem acabat contractant el viatge per l'endemà a primera hora.
La resta de la tarda va procedir com quasi totes: una volta pel poble per veure les persianes de les botigues que religiosament han tancat a principis de tarda i compra d'alguns souvenirs en una o dues que aguantaven obertes a contravent nacional.
L'endemà al matí post esmorzar cap al port a la recerca dels dofins 2.0. Fot un dia de pena, núvols, vent, mala mar, fred... a les 8:00 del matí i amb aquest entorn penso que es banyarà sa mare... Pugem a l'embarcació i és totalment plena d'adolescents cridaners, només hi ha unes 4 subjectes (tret de la tripulació (contractada) que potencialment ens superen en edat. "Magnífic: hem agafat un institut" comentem entre nosaltres. Mentre expliquen les normatives de seguretat que no tenen res a veure amb les de Keikoura (on sembla que es prenien les coses molt més seriosament) i ens expliquen que sortim a la recerca dels dofins fent especial menció que la llei local no permet banys si hi ha cadells.
Fot un fred que pela i el capità obre totes les finestres perquè puguem veure millor els dofins, sincerament, no em feia cap nosa un doble vidre... trobem un grupet de tres dofins que fugen de
nosaltres, jo mentrestant em distrec cercant el material de buceig i m'adono que consisteix en unes ullers i un tubo. "Magnífic!" remirant bé el caixó de fruita on els tenen apilats puc veure un tubo que encara té el sifó ple de saliva del seu antic prestant. Fred + Pocs dofins + Cultiu de microorganisme en un caixó = avui es banya amb dofins un altre.
Seguim la recerca, al final aconseguim acoplar-nos a una altra embarcació de la competència que ha tingut més estrella i estem arran de 40 minuts envoltats de les elegants criatures marines i de la fressa insuportable de la resta de navegants. L'adolescència hauria de ser un grapat de crèdits convalidables, o una mili unisex obligatòria de 5 anys de durada al Sahara, no sé quina és la solució però si és inevitable (no es pot convalidar) segur que agrairíem entre tots allunyar-los temporalment.
Cap dels
caps buits ni cap dels
assenyats gosa posar un dit a l'aigua, tots som allà per banyar-nos amb dofins però a ningú se li passa pel cap l'idea de capbussar-se. A sobre, per si algú com la Meritxell que pretén nedar amb dofins peti qui peti hem tingut la mala fortuna de topar amb tots els grups amb
cries al voltant:
Avui impossible banyar-se 2.0.
Quan tots estem ben tips de veure dofins saltant i jugant el capità porta a tots els que ho hem contractat cap a un catamarà de la mateixa companyia on farem un creuer per les illes a pura vela: “això no pot fallar” penso, mentre m'enfilo al catamarà.
El capità és força estúpid, “
decididament els de l'illa nord tenen la capital” penso mentre cerco paral•lelismes entre españa i ells. L'embarcació té molt bona pinta i decideixo no fer-li cas. Continua fent fred però tot sembla millorar, fa olor de barbacoa i el trasto sembla realment confortable i és impressionant.
Mica en mica fem el creuer per les illes a vela pura, m'encanta veure com volem sobre el mar, aquest aparell és realment ràpid, mentre veig la gent confortablement estirada a proa. Passen uns 40
minuts i ens aturem a una caleta, no ens perdem ni un detall de la maniobra de plegament de veles, i ancoratge, és realment interessant!
Just després d'ancorar apreix el sol i dinem sota un sol de justícia perfectament estacats al fons marí.
Després de dinar alguns agafen kayacs i fan excursions fins la costa, altres agafen el tub i les ulleres i es cabussen i la Meritxell salta des de la coberta principal al mar (ja ho va fer a Malta i no va sortir-ne massa ben parada) però aquest cop repeteix varies vegades la proesa amb un australià i una holandesa.
Al final tots riem i ho passem bé, el dia millora de la mateixa manera que millora el temps.
Després de fer el burro una bona estona ancorats recompte de tripulants i quan els números surten (ha costat) enfilem de nou cap a port acabant de fer la volta per les illes que ens falten i amb núvols que recorden que per molt que siguem en zona turística
la primavera és molt seva.
