NOVA ZELANDA

Recull de curiositats sobre Nova Zelanda

2009-11-24T17:34:00.000-08:00

Condueixen al revés

No diuen “Hello” diuen “Haya” o “Hey”, dir hello és
símbol inequívoc que no ets natiu.

“Kia ora” és hola en mauri (no l’he pogut usar encara)

Hi ha més marisc que sorra a la platja (tallarines,
escopinyes) però a la peixateria només trobes peixots i
musclos gegants)

Ho mengen tot fregit amb olis vegetals pudents. Fish & Chips
= caca de la tova.

El menjar xino sembla xino de debò i és molt bo.

Es poden pagar uns xiclets amb tarja de crèdit i
ningú et mira malament.

Per pagar amb tarja de crèdit et donen a tu el dispositiu,
passes la tarja, prems el botó de CRD (crèdit) i tecleges
el pin. Ells gairebé mai toquen la tarja. Si el pin és
correcte no cal firmar res.

Hi ha supers que pots agafar un lector de codis de barres a
l’entrada. Conforme vas col•locant els productes al carro els vas
passant pel lector. En arribar a caixa lliures el lector a la caixera i
pagues directament. També hi ha la opció ikea de caixes
d’autoservei on tu llegeixes tots els codis de barres i passes la tarja.

Els carros de super van sense monedes

La caixera sempre agafa el carro posterior al teu i et va
embossant-ho tot (en cas que demanis bosses de plàstic) no
agrupen mai química amb menjar. Si decideixes no usar bosses de
plàstic ho col•loquen per categories a cada cantonada.

Els peatges son de prepagament per internet de manera que no hi
ha barreres, vam fer un bon tros d’autopista amb la visa la ma i encara
esperem trobar les barreres.

Pràcticament a tot arreu el límit de velocitat
és 100 KM/h independentment del traçat.

Als revolts t’indica sempre la velocitat recomanada (i és
extremadament útil!)

Hi ha carrils d'adalantament continuament i els anuncien
perquè la gent no es posi nerviosa:

Gairebé no hi ha línia continua a la calçada.

Les cabines de telèfon només funcionen amb targes
de prepagament.

Als càmpings hi sol haver:

- Piscina d’aigua calenta

- Barbacoes gegants (BBQ)

- Espais per netejar el peix

- Sala de TV i Internet (amb monedes), grans plasmes i sofas confortables

- Jacuzzi (quasi sempre pagant uns 2€ però n’hem trobat de gratuïts).

- Parcs infantils gegants

- Llits per saltar

- Castells inflables

- Cuines perfectament equipades amb fogons, dispensadors d’aigua bullent, nevera, congelador, forns i a vegades sabó i eines de cuina tot d’ús públic

- Bugaderia amb monedes (1€ rentadora 2€ secadora)

- Les dutxes son rares de collons:

· solen estar a una altura absurda d’1’80cm on jo em rento els pits.

· a alguns llocs funcionen amb monedes (ofensiu)

· a altres has de prémer un botó i tens 7min d’aigua calenta, si en vols més has d’esperar 1 min i tens 7 minuts més.

- Cada 1 o 2 parceles hi ha una taula amb bancs, no cal llogar taula i cadires amb l’autocaravana (com vam fer nosaltres).

Els horaris son un drama:

- Cal abandonar els càmpings a les 10 del matí (ofensiu també)

- Tanquen recepcions a les 20:00 (a vegades fins hi tot a les 19:00)

- No esperis trobar una gran superfície oberta més tard de les 19:00 ni una botiga de poble a qualsevol hora de la tarda.

- Les oficines de turisme tanquen a les 16:00 (ofensiu també)

- Els diumenges son un dia més, està tot obert / tancat com sempre

- La gent sopa a les 6 de la tarda i et mira raro quan fas una pizza a les 10 de la nit. O una paella a les 3 de la tarda.

La gent no té cap mena de problema en iniciar una conversa
per poc temps que es tingui, aquí tothom té moltes ganes
de parlar sempre.

Hi ha WC públics a tot arreu i son força nets.

Hi ha cameres de seguretat a tot arreu, inclús dins
d’aquests WC públics.

La carretera és una fossa comú de bèsties
atropellades

La proporció de persones:ovelles deu ser de 300 ovelles:1
humà.

La vedella és acollonantment bona, els entrecots valen dos
duros i no caven al plat.

Es mengen el xai de mil maneres diferents, totes de la manera
més greixosa imaginable.

Hi ha poc pollastre als sopers però és realment
gustós.

Els ous solen estar etiquetats com a Free Range Eggs (ous de
gallines lliures) i son molt grocs i gustosos.

Tenen un problema d’abús de mantega.

Tenen un problema d’abús de bacon

Portar pantalons llargs i no dur bahianes a quatre pams del pol
sud mentre fotografies pingüins és de mariques

Dur qualsevol cosa que no sigui shorts i sandalies és de
mariques.

Els vins son cars i dolents

Les cerveses van a preu guiri (5€ les barates)

Els gossos maten pingüins i kiwis

Internet i gratis son una quimera.

Hi ha ànecs a tot arreu (càmpings inclosos) i son
molt simpàtics.

Les àrees de servei estan realment bé.

Pernoctar amb l’autocaravana és il•legal però
està molt ben vist, si viatges sense dones porugues
estalviaràs molts diners.

La gent va descalça pel carrer i els hi sembla normal.

No hi ha crema solar inferior a UPF 30+ i el sol quan surt crema
molt.

La pastisseria és impressionant

El reciclatge varia a cada lloc, no hi ha un standard, hi ha
llocs que classifiquen segons el número de plàstic, per
exemple.

No es veu ningú fumant (evidentment és un
país desenvolpat)

Tot està net, no hem vist ningú llençar res
al terra (fumadors inclosos).

Els salers ragen molt però la sal no sala.

La majoria de menjar és en llauna, precuinat o de sobre.

Organic = Bio

L’aigua és potables a qualsevol rierol però sempre
recomanen bullir-la o filtrar-la.

Spring = manantial

Backpackers = motxilleros

Els cotxes son Koreans, Japonesos, Ford i els pijos van amb BMW,
no he vist altres marques (tret d’autocaravanes).

Tot és a l’engròs i pata negra.

La seguretat se la prenen en serio.

Indiquen les escoles i rutes de bus escolar a la carretera.

Ni deu fa topless (igual és ilegal)

Els formatges son molt bons (tots)

Hi ha dones paleta.

Tenen un problema de sobrepes.

Les gavines emprenyen sempre

Les cases son prefabricades, semblen cases de nines.

Hi ha taurons però tothom amb qui parlo no n’ha vist mai
cap.

La majoria de mares son molt joves

Hi ha mosquits independentment del fred, del vent i la pluja.

Hi ha unes mosquetes petites que mosseguen i s’enduen un tros de
pell quan ho fan (son molt pitjor que els mosquitets).

L’aigua del WC també gira en el sentit de les agulles del
rellotge.

Hi ha dos tipus de kiwi: la fruita i l’ocellot

Dia 23

2009-11-23T22:16:00.000-08:00

Toca entregar l’autocaravana i embarcar amb Air New Zealand cap a Londres (amb pont a los Angeles) i de Londres cap a Barcelona on està prevista l’arribada el dia 25-11 a les 17,20h de la tarda!

En breu ens veiem!

I love New Zealand

2009-11-23T00:56:00.000-08:00

“Imagineu-vos caminant en immensos espais verds, rodejats d’ovelles i vaques, en unes platges paradisíaques on a la sorra només i pots trobar cloïsses i petxines, i el mar es transparent com si es tractes d’un vidre que t’ensenya el que hi ha darrera.

Imagineu-vos unes muntanyes blanques espesses, rodejades de boscos frondosos i ocells enormes que volen de branca a branca i que no us tenen por, cap por, perquè aquí la gent els respecta.

Imagineu-vos cascades cristal•lines, arbres centenaris i mil•lenaris, volcans actius.

Imagineu-vos una costa rocosa, una platja de dunes, foques, lleons marins i pingüins convivint amb persones i gaudint del seu medi natural. Un mar en calma, un oceà embogit, replet de peixos enormes i de mamífers, dofins i balenes.”

Després de gairebé un mes a Nova Zelanda, només puc dir que mi quedaria un mes més, i dos, i tres... aquestes dues illes ens han enamorat, sobre tot la sud, que desprèn una energia que per més que digui, no tinc paraules per descriure.

Si a tot això i afegim una gent francament amable, uns espais nets de fum, i que ens trobem en el segon país amb menys delinqüència del món...

Si us dic que les facilitats de viure en una casa son moltes (la dificultat està en trobar un pis!) per un preu aproximat de 120.000€ i que el menjar i els ingredients bàsics són francament bons.

que me’n dieu? venen ganes de venir-hi a viure no?

Nosaltres ens ho em pensat, però ara per ara l’única cosa que tenim clara és que el nostre lloc no és a Barcelona, però tant lluny com Nova Zelanda....jejejee

Si teniu la oportunitat i la capacitat d’estalviar i planificar el viatge amb temps (aquesta és la clau perquè sigui econòmic) FE-HO! No us ho perdeu la possibilitat de veure com podria ser la resta de món si el cuidéssim una mica més...

Nova Zelanda és francament l’altre món.... el món perdut.

A la recerca dels dofins 2.0

2009-11-22T23:56:00.000-08:00

Com que el primer dia no vam poder banyar-nos amb dofins, hem resolut tornar-ho a intentar a The Bay of Islands on se suposa que l'aigua és sensiblement més càlida que a l'illa sud. D'aquesta manera la Meritxell i jo altre vegada ens hem embarcat a la recerca de dofins 2.0.

Queden pocs dies per tornar a casa i tenim l'espina clavada de no haver pogut intercanviar esquitxos amb aquests mamífers de manera que ens dirigim a l'oficina de turisme per contractar una cabussada amb ells.

Arribem sobre les 15:30 de la tarda al fals punt d'informació (és una agència de contractació) farts de córrer i sense haver dinat. Aquests illencs tanquen la paradeta a les 16:00 (un infern per qualsevol llatí) de manera que ens trobem a la mestressa escombrant amb un ull orientat cap a la persiana i l'altre cap al rellotge. A la illa nord la gent és més normal, aquí no et reben tant sovint amb un somriure, és a dir que aquí la gent no està per hòsties. Mentre preguntem a la noia (error, mai s'ha de preguntar a un comercial pels beneficis d'un producte si hi ha el més mínim indici de que s'endugui comissió) de manera que ens en recomana un que se suposa que és flamantment superior a qualsevol de la resta de 4 opcions restants. Curiosament és el més car. Mentre llegim la lletra petita uns nanos canten (més aviat criden) una Haka a un descarregament de turistes que baixa del ferri de manera que és inevitable la nostra inatenció, els nanos foten por de veritat. Així que entre una cosa i l'altre, sense llegir molt bé hem acabat contractant el viatge per l'endemà a primera hora.

La resta de la tarda va procedir com quasi totes: una volta pel poble per veure les persianes de les botigues que religiosament han tancat a principis de tarda i compra d'alguns souvenirs en una o dues que aguantaven obertes a contravent nacional.

L'endemà al matí post esmorzar cap al port a la recerca dels dofins 2.0. Fot un dia de pena, núvols, vent, mala mar, fred... a les 8:00 del matí i amb aquest entorn penso que es banyarà sa mare... Pugem a l'embarcació i és totalment plena d'adolescents cridaners, només hi ha unes 4 subjectes (tret de la tripulació (contractada) que potencialment ens superen en edat. "Magnífic: hem agafat un institut" comentem entre nosaltres. Mentre expliquen les normatives de seguretat que no tenen res a veure amb les de Keikoura (on sembla que es prenien les coses molt més seriosament) i ens expliquen que sortim a la recerca dels dofins fent especial menció que la llei local no permet banys si hi ha cadells.

Fot un fred que pela i el capità obre totes les finestres perquè puguem veure millor els dofins, sincerament, no em feia cap nosa un doble vidre... trobem un grupet de tres dofins que fugen de

nosaltres, jo mentrestant em distrec cercant el material de buceig i m'adono que consisteix en unes ullers i un tubo. "Magnífic!" remirant bé el caixó de fruita on els tenen apilats puc veure un tubo que encara té el sifó ple de saliva del seu antic prestant. Fred + Pocs dofins + Cultiu de microorganisme en un caixó = avui es banya amb dofins un altre.

Seguim la recerca, al final aconseguim acoplar-nos a una altra embarcació de la competència que ha tingut més estrella i estem arran de 40 minuts envoltats de les elegants criatures marines i de la fressa insuportable de la resta de navegants. L'adolescència hauria de ser un grapat de crèdits convalidables, o una mili unisex obligatòria de 5 anys de durada al Sahara, no sé quina és la solució però si és inevitable (no es pot convalidar) segur que agrairíem entre tots allunyar-los temporalment.

Cap dels caps buits ni cap dels assenyats gosa posar un dit a l'aigua, tots som allà per banyar-nos amb dofins però a ningú se li passa pel cap l'idea de capbussar-se. A sobre, per si algú com la Meritxell que pretén nedar amb dofins peti qui peti hem tingut la mala fortuna de topar amb tots els grups amb cries al voltant: Avui impossible banyar-se 2.0.

Quan tots estem ben tips de veure dofins saltant i jugant el capità porta a tots els que ho hem contractat cap a un catamarà de la mateixa companyia on farem un creuer per les illes a pura vela: “això no pot fallar” penso, mentre m'enfilo al catamarà.

El capità és força estúpid, “decididament els de l'illa nord tenen la capital” penso mentre cerco paral•lelismes entre españa i ells. L'embarcació té molt bona pinta i decideixo no fer-li cas. Continua fent fred però tot sembla millorar, fa olor de barbacoa i el trasto sembla realment confortable i és impressionant.

Mica en mica fem el creuer per les illes a vela pura, m'encanta veure com volem sobre el mar, aquest aparell és realment ràpid, mentre veig la gent confortablement estirada a proa. Passen uns 40

minuts i ens aturem a una caleta, no ens perdem ni un detall de la maniobra de plegament de veles, i ancoratge, és realment interessant!

Just després d'ancorar apreix el sol i dinem sota un sol de justícia perfectament estacats al fons marí.

Després de dinar alguns agafen kayacs i fan excursions fins la costa, altres agafen el tub i les ulleres i es cabussen i la Meritxell salta des de la coberta principal al mar (ja ho va fer a Malta i no va sortir-ne massa ben parada) però aquest cop repeteix varies vegades la proesa amb un australià i una holandesa.

Al final tots riem i ho passem bé, el dia millora de la mateixa manera que millora el temps.

Després de fer el burro una bona estona ancorats recompte de tripulants i quan els números surten (ha costat) enfilem de nou cap a port acabant de fer la volta per les illes que ens falten i amb núvols que recorden que per molt que siguem en zona turística la primavera és molt seva.

Dia 22

2009-11-22T20:59:00.000-08:00

Avancem fins a Auckland i ens passem el dia al camping fent maletes, recollint l’autocaravana i de relax.

Dia 21

2009-11-22T20:57:00.000-08:00

Iniciem el creuer per Bay of the Islands per nedar amb dofins a les 8,10h, el dia està molt lleig i no sabrem si plourà. Ens trobem 3 grups de dofins, però els tres amb cries, i ens han deixat clar que si és així no ens i podrem banyar.

Sobre les 11h canviem de barca i pugem al catamara on dinem i passem la resta del dia navegant.

Preu 155$nz per persona amb la companyia On the edge, que ens han dit que és la més ràpida de la zona.

Sobre les 18h arribem de nou a Russell on agafem l’autocaravana i ens desplacem uns 200km de camí a Auckland. Dormim en una àrea de servei.

Dia 20

2009-11-22T20:37:00.000-08:00

Ens llevem amb molta calma a Whangarei, i ens desplacem fins a Rusell per poder veure Bay of Islands, l’últim punt de la nostra ruta de viatge.

Pel trajecte ens parem a Tutukaka a una platja preciosa, del nivell d'Abel Tasman o més! allà caminem un tros endins i ens desplacem a una pool stone que en diuen ells, una mena de piscina entre les roques.

Jo com sempre, decideixo banyar-me!

Més endavant en una altre platja ens trobem un grup molt gran de surfistes que gaudeixen jugant amb les ones.

Finalment a Rusell contractem l'activitat de l'endemà, bany amb dofins i creuer amb vela per les illes.

A la tarda relax al camping!

60km

Dia 19

2009-11-22T19:50:00.000-08:00

Visitem les catedral cave al costat de Whitianga, un lloc molt maco però un bon tros apeu!!!

I després tot trevessant Auckland a les 18 de la tarda hora punta pels que surten de treballar (enganxem una caravana al.lucinant!!!!) ens desplaçem a Whangarei, de camí veiem un preciós arc de Sant Martí.

Em passat un dia sencer de cotxe amb molts revols!!!

198km

Dia 18 (dia de culte al cos)

2009-11-22T19:30:00.000-08:00

Avui som a Rotura, on passegem per pel poble en busca d'una wifi!!! després ens desplacem fins a Hells Gate spa, on fem un recorregut d'una hora i mitja per tot un espia que està ple de cràters, geisers i on fa una pudor a sofre impressionant!!! Alguns d'aquells llacs de fang estan a 98 graus, i les cascades que veurem estan a 33 graus.

Després d'auto regal ens fem un bany amb els fangs d'uns 20 mínuts, ens estem a les piscines d'aigua del volcà (que estan a 33 i 45 graus) i després ens fem un massatge Mauri d'una hora, una barrega entre thailandes, reflexo i shiatsu (Vane, com tu fent reflexologia podal ningú!!!!). Finalment ens donen una magdalena i un té.

Després d'això ens desplacem a Whangamata on fem nit en un camping ple d'autocaravanes fixes on hi viu la gent.

100km aprox

Altres fotos:

Dia 17

2009-11-22T19:07:00.000-08:00

Dia 18: Ens llevem amb pluja en terres volcàniques a Taupo. quan millora el dia anem a veure les cascades Huka.

Després i anem els cràters of the moon (6$nz per persona) que son un seguit de geisers, i anem al Honey Hive (entrada gratuïta) una mena de museu de la mel.

Després ens desplacem a Prawn Fishing una granja de gambes on pots pescar-les o intentar matar-les tirant-les pilotes de golf. Les gambes que pesques té les quedes i si vols té les cuinen ells. Comprem mig kilo de gambes (26$nz) per cuinar-les nosaltres (no les pesquem perquè plou) que francament, no valen res. Les fem amb una mena de mantega d'all tal i com ens expliquen a la botiga.

Ens passem pels Huka Jets i reservem hora les les 14h amb el pensament de que continuarà plovent i no podrem fer l’activitat. Si que la podem fer perquè en aquestes terres ara diluvia i ara fa sol, i canvia de cop el temps radicalment.

Els Hukafall Jets son una activitat que es fa als peus de les cascades Huka amb una mena de llanxa que fa salts acrobàtics impressionats i voltes de 360 graus. Paguem 99$nz per persona i l’activitat té una durada de 30 minuts. És molt xulo, però és exageradament car.

Ens desplacem fins a Rotorua, tenim la intenció de para per diferents lloc pel camí, però s’ha de pagar per veure qualsevol cosa.

A Rotorura fem nit al Top 10 i contractem per la nit l’activitat+sopar dels maori amb Mitai Maori Village (la veritat, molt per turistes i la visita de nit inclosa a Rainbow Springs per veure els Kiwi (que només surten de nit) que si que val la pena (preu de les dues activitats 116$nz per persona).

50 km

Dia 16

2009-11-20T11:40:00.000-08:00

Agafem el ferry a les 8h del matí a Picton (preu 245nz$ autocaravana inclosa, amb la companyia bluebridge).

Tardem 3,20h i arribem a Wellington on la ciutat està saturada per una trobada de motos.

Avançem fins a Taupo on fem nit al Top 10. Pel camí veiem el Tongarino National Park.

372km

Dia 15

2009-11-20T00:41:00.000-08:00

Observem la Golden Bay, ens parem a Waikoropupu Springs, on veiem els brolladors d'aigua que és consideren més cristalins del món, aprop hi ha diferents mines d'or de l'època colonial.

Després anem a Cap Farewell on veiem la platja Wharakiki Beach (increible).

Avançem fins a Picton on farem nit per agafar el ferry cap a l’illa nord.

265km

Dia 12-13-14

2009-11-20T00:33:00.000-08:00

Conduïm de Havelock fins a Motueka (122km) passant per Nelson on ens parem a una platja de nom Mckee molt xula plena de cargoles de color rosa.

Al arribar a Motueka anem al punt d’informació i reservem les activitats pel park Nacional d’Abel Tasman. Fem nit a Marahau (17km) en un camping de la companyia watertaxi, la mateixa amb la que em reservat l’activitat que ens ocuparà dos dies, el primer amb kayak, fent nit a Anchorge en una barca-alberg i fent la resta de quilometres a peu, preu 270$nz per persona.

Passats els dos dies, al arribar al cap vespre al lloc on teniem aparcat l’autocaravana, l’agafem i anem a fer nit a Takaka, en front de la Golden Bay. (59km)

Dia 10-11

2009-11-19T23:57:00.000-08:00

El primer dia ens plou i aprofitem per veure el poble, les foques, i comprar suvenirs.

L'endemà veiem balenes (amb avioneta) des de l’areport de Kaikoura (no recordo el nom de l’empresa 120$nz per persona) i dofins des de la barca amb l’empresa Encounter (70$nz per persona).

Un cop finalitzades les activitats per Kaikoura ens desplacem fins a Havelock on fem nit en un DOC. L’únic que puc dir és que varem passar UNA POR QUE TI CAGUES!

Al arribar al DOC ens va rebre un home desdentat que ens va indicar on es col.locaven les caravanes que necessitaven llum. Ens va donar un codi per poder accedir a la cuina i al menjador i ens va indicar que continuéssim per la carretera. El lloc semblava una selva, i estàvem sols com dos mussols entre ocells que no paraven de cridar. Quan vem veure les casetes que eren la cuina i lavabos) il.luminades amb una llum tètrica, jo ho vaig veure clar, ens volien acorralar tal qual com la pel.licula Texas, i d’un moment a l’altre sortiria l’home amb la mascara i la serra elèctrica. Conclusió, ens vam atrinxera dins de l’auto ven tancats i al matí sense ni sortir a pixar ni esmorzar, talment com quan va sortir el sol, vam fer un mutis per la banda i vam posar l’auto a 100km per fugir el més ràpid possible d’aquell lloc.

174km

El món perdut

2009-11-18T15:13:00.000-08:00

Abans de marxar d’Abel Tasman, dos dels alemanys amb els que vam compartir bot, ens van recomanar que visitéssim una platja del nord de l’illa, com que ja teníem previst desplaçar-nos cap a la Golden Bay vam decidir incorporar-la al nostre itinerari.

El matí va començar com sempre, llevar-nos, deixar fet el dinar, rentadores i aquest cop tot amb vistes a la Golden Bay ja que el camping tenia aquest avantatge.

Un cop fet això vàrem desplaçar-nos cap a Farewell Spit la punta nord-oest de l’illa surt. Al arribar al parking vam dinar, i un cop fet l’àpat ens vàrem endinsar per una mena de granja en busca de Warariki beach.

Tot i llegir els cartells inicials ens vam posar en direcció oposada i quan ja dúiem caminats uns 2 km entre ovelles, vaques, molt vent i un paisatge similar als Teletubis, ens vam trobar en plena discussió, “jo té dit que era per allà!” “jo que no, que era per, allà” i el vent bufa que bufa. De cop vàrem veure un cartell que posava bridge stone, i vam pensar que potser travessant el pont arribaríem a la famosa platja.

Després d’un mig quilòmetre entre camps d’herba i tancats vam trobar un petit camí que s’endinsava bosc en dins, tot i haver creuat el llac, de pont res de res.

I en mig del bosquet, perduts com en el conte de la Caputxeta, de cop s’obre el taló i ens trobem amb un paisatge de ciència ficció, com si del món perdut es tractes. Un pont de pedra enorme enmig del mar, i unes roques gegants enmig d’una sorra dura com el gel i una mar salvatge que ens mirava des de lluny.

Silenci, absolut silenci, per Déu! quan ja ens pensàvem que l’illa sud no ens podia portar més sorpreses, ens trobem amb un espectacle immens, no sé si atrevir-me a dir la millor platja de l’illa.

El Pol baixa corrents, vol que li faci una foto amb l’ombra d’una de les pedres, i jo poc a poc vaig filmant intentant creurem el que tinc davant.

El Pol m’indica que ha vist una foca, miro avall però no la veig i continuo filmant amb la baba fins els peus. De cop sense adonar-me’n noto una presencia, pels pèls no trepitjo el coi de foca que m’ha fet una bona bufada perquè m’he apropat massa.

Amb el Pol avancem per la platja talment com si es tractes d’una pel.licula, jo de tant en tant toco les pedres, si no fos perquè hi estic al costat em creuria que son de papermache.

Ens endinsem cap a la platja i juguem una estona a veure com creix la marea, fa por francament veure com avança amb rapidesa menjant-se tot el que té per davant.

Continuem avançant, la platja es enorme, i ens trobem talment en un desert rodejats de dunes de sorra, i amb un fort vent que les fa ballar. Pel camí ens trobem un home, i li preguntem si sap com tornar al parking, ens diu que si, i veiem que realment em entrat a la platja per la cua. Sort que ho hem fet així, si no mai ens haguéssim trobat amb aquest paisatge!

Després de caminar a contra vent arribem al parking on agafem l’autocaravana i ens decidim a baixar fins a Picton (400km) per l’endemà agafar el ferry i despedir-nos definitivament de l’Illa Sud.

Abel Tasman - Track

2009-11-18T14:53:00.000-08:00

La ruta per Abel Tasman la vàrem començar l’endemà de dormir a l’alberg flotant. Llevar-nos va costar, però va ser divertit fer-ho entre les rialles de tots plegats estirats al llit escoltant com tres o quatres dels companys es despertaven directament tirant-se a la gèlida aigua del mar tasmànic.

Al baixar alguns dels nois molls de cap a peus no paraven de dir que aquesta aigua tant freda els havia donat un bon despertar! així que tot d’una decidida em vaig posar el banyador i amb les lleganyes als ulls em vaig tirar bot avall. Per deu que freda estava l’aigua a uns 13 graus!! però un cop ets fora, és cert que et sents revitalitzat.

Tal i com havíem pactat amb el grup de kayak, a les 8,30h tots estàvem a la sala de jocs esmorzant torrades amb melmelada i llet amb cereals, preparats per iniciar la ruta.

Només començar a caminar, vam plantejar-nos l’opció de fer més volta, per veure més platges, i d’aquesta manera allargar l’excursió d’uns 12 km a uns 20. Amb el Pol ens vam mirar, i vam decidir compartir ruta.

Pel camí de tot: platjes paradisíaques, illetes tretes de pel.licules, vegetació absolutament salvatge, ocells per tot arreu, i de tant en tant ens topàvem amb backpackers, alguns d’ells sols, d’altres amb parella, amb grup o amb família (n’hi ha que recorren el parc amb el bebe a l’esquena i jo no podia ni amb la motxilla!!!).

La caminada va ser magnifica, amb petites parades, compartint estones amb tothom, rient, comentant, i el més sorprenent, el meu anglès! al llarg de tot el trajecte vaig ser capaç de compartir converses de tot tipus amb la gent, el Pol no s’ho creia!

En una de les parades a mig dia, vam seure en una platja impressionant i ens vam posar a dinar (cadascú duia el seu quit). Quan la calor es feia notar el Pol juntament amb altres del grup van decidir banyar-se, i si si, de cap a l’aigua!

Un cop secs i veient com els alemanys decidien torrar-se com gambes van decidir continuar la nostra ruta en solitari, ens quedaven encara 7km a peu, i volíem desplaçar-nos amb l’autocaravana abans que es fes fosc cap a un altre punt de l’illa.

La despedida va ser dura, semblava que haguéssim compartit setmanes junts, abraçades petons, intercanvi d’emails, invitacions a casa d’uns i dels altres i de nou a endinsar-nos en aquesta mena de bosc-selva que no sé molt bé quin nom té.

El camí fins a l’auto va ser més dur, estàvem cansats i tot i ser estrany ens enyoràvem dels nostres companys de viatge, havien sigut 48 hores increïbles frec a frec.

En aquesta experiència no només em descobert un espai natural fascinant, si no que em guanyat 4 companys a Munich, dos d’ells mestres i els altres dos hostesses de Luftansa, i que tal i com vàrem quedar, en breu ens faran o els farem una visita!

Abel Tasmant – Segona Part - Backpackers

2009-11-18T14:10:00.000-08:00

La senyal per avisar al barquer que ens ha de dur a la nostra embarcació és ben senzilla: palplantar-se a la platja amb els ulls clavats a l’hotel flotant i en 5 minuts ve una zodiac a recollir-te.

Embarcar també es fa sense moll de manera que toca descalçar-se i posar-s’ho tot a l’esquena i pantalons a mitja alçada per pujar. El trajecte és curt, no arriba a 1/6 d’hora (altrement dit 10 minuts).

Després de tot un dia amb kayak i els peus gelats de tant entrar i sortir de l’aigua pugem al nostre hotel flotant:

Dir-li hotel potser és ser molt presuntuós, és un backpackers (motxilleros) que nosaltres en diríem alberg flotant. Es tracta d’un espai d’uns 300m2 on la llei interna marca anar descalç. La tripulació consta del capità (l’home) i la jefa d’intendència (la dona). Tots dos força tímids però sempre amb un somriure. L’embarcació és molt vella però la tenen respectada. Només arribar ens expliquen que a la part de dalt hi ha un bar que vindria a ser un taulell amb una nevera, una pissarra amb els preus, un moble bar i una llista on els passatgers anoten totes les consumicions (això a españa s’enfonsa sol), no hi ha ningú que vigili, i de fet, aquesta és la regla del vaixell. Totes les portes son obertes, tot està a l’abast de tothom, vaig trobar telèfons mòbils, cd’s, portàtils... realment és un país segur aquest...

A la coberta central hi ha una cuina de les d’abans, amb un parell de camarots (els millors) i una mena de menjador sala-d’estar amb jocs de taula i cadires enmoquetades molt confortables. A la bodega hi ha tot de lliteres apilotonades amb un espai més que limitat entre el sostre i el llit de dalt. No cal pas dir a quin lloc ens va tocar dormir a nosaltres: a l’últim racó de la part més fosca i a prop del sostre de la bodega en un llit d’1’85m (recordatori: jo faig 1’94m) de manera que és probablement el lloc més incòmode al que he dormit dins la meva època post-CAU.

Hem arribat al Backpackers sobre les 5 de la tarda després de fer Kayak des de les 9 del matí, la Meritxell, que tota agoserada s’ha banyat al mar tasmànic necessita una dutxa calenta i jo també. Ens dutxem a bord (no cal dir que la dutxa era petita i que recolzaves el xampú sobre la tassa del WC perquè eren tots dos en el mateix espai).

L’aigua calenta i canviar-se de roba ens ha renovat. L’únic problema és això d’anar descalços en un espai compartit; no en sabem... Com que encara és molt d’hora i estem plenament avorrits fem una volta per l’embarcació i ens quedem una estona veient com un grupet de 4 nouvinguts està fent acrobàcies des del sostre més elevat del vaixell fins l’aigua gèlida (hi deuen haver ben bé 5 metres d’alçada).

Més tard hem baixat altre cop a la coberta principal (on hi ha les cadires confortables) i proposem iniciar una partida de monopoly als backpakeros amb els que compartim l’espai. Responen afirmativament de manera que comencem la partida. Entre tirada i tirada va arribant gent i quan som uns 20 en total queda tancada la tripulació, alguns es posen en amfiteatre per seguir la partida (en la que per cert la Meritxell és molt i molt rica) mentre uns altres 4 (els nostres companys de cayak) es posen a l’espai restant de la taula per jugar a cartes. Es respira un ambient molt relaxat, molt distès, tothom juga amb tothom com si ens coneguéssim tots des de fa dies. Just quan la partida començava a ser transcendent (el Francès estava a punt d’hipotecar, un germànic tenia Balmes i Passeig de gràcia i la Meritxell havia adquirit les 4 estacions i un parell de carrers estratègics mentre jo passava la partida sense ni pena ni glòria) ens han cridat per sopar. Hem pactat deixar el taulell intacte per reprendre la partida després de l’àpat (però la veritat és que més tard no continuarem).

El sopar és a dalt de tot on hi ha una barbacoa, una gran taula amb una pila de plats, una capsa amb coberts, una altra amb gots i tot de safates amb amanides, pastís de patata, arròs al curry... Quan els capitans ens donen l’ordre procedim ordenadament sense que ningú ho dirigeixi a agafar cadascú un plat, un got i uns coberts i a servir-nos nosaltres mateixos per acabar repartits plat en ma per tots els bancs de la part de dalt. Amb el grup de kayaks pactem compartir una ampolla de vi entre alguns i ens apleguem més o menys com podem per menjar plegats. El sopar és molt distès, els jocs de taula i el fet d’haver de compartir l’espai de menjar fan que tothom interactui amb tothom, alemanys, holandesos, francesos, australians i catalans a bord tots barrejats i compartint el sopar. La gent comenta rutes, diferències culturals, el menjar, els francesos em comenten lo dolents que son els vins nouzelandesos mentre els alemanys afirmen no estar-hi d’acord mentre alguns treuen algunes instantànies de la posta de sol.

Després de sopar el capità encén una mena d’estufa de gas (semblants a les de Montmatre), un dels francesos treu un pot de Nutella i pa anglès i comença a escalfar les llesques untades sobre l’estufa, tots ens posem al voltant i ell les va repartint. Al final sense voler-ho estem tots els integrants del baixell al voltant de l’estufa fent broma i rient. Potser és un dels millors moments des que som a Nova Zelanda. Una mena d’explosió multicultural amb ganes de passar-ho bé ancorats al mig del paradís.

Durant la tertúlia es fa broma pràcticament de tot, la Meritxell amb un més que notable anglès explica a tots la meva mania d’anar a buscar bolets amb GPS i tots es riuen de mi tret d’un australià que és l’únic que sembla comprendre’m. El cansament comença a fer-se pal•lès de tal manera que com qui no vol la cosa, en un moment determinat, la Meritxell i jo ens acomiadem silenciosament i baixem dos pisos cap al soterrani on hi tenim el nostre nínxol doble.

Hem estat molts dies a Nova Zelanda gaudint en la intimitat de l’illa, avui, entre els kayaks i l’estada a l’alberg flotant ho hem fet en companyia i la veritat és que començo a entendre això de viatjar d’alberg. Quan la gent amb la que comparteixes l’espai és educada, interessant, respectuosa i alegre pot potenciar tot allò que et rodeja i fer-te adonar que estàs sent feliç.

Abel Tasman - Primera Part - Kayaks

2009-11-18T14:04:00.000-08:00

Ens trobem a la terminal de Water taxi de Marahau i ens van ordenant per cognoms (fonèticament molt distants de la realitat) per passar cap a la part de darrera de l’establiment. Tothom va amb sandàlies menys nosaltres i 4 més. Al final quedem els no sandalieros com a últims; una parelleta de més o menys la nostra edat, i dues noies rosses també més o menys de la nostra edat que ens miren somrients. Després d’una estona una de les dues ens pregunta a tots si fem la ruta de dos dies, primer kayak i després trecking. Responem tots que sí. Al cap de pocs minuts apareix El Guia. Com és un guia de Kayaks en una illa paradisíaca? Doncs com els sex símbol que les secretàries d’institut tenen penjades de l’armari del material: un Ricky Martin guapo fort i a sobre simpàtic, ros i amb ulls blaus. Totes les noies automàticament canvien de cara i quan se’n va a buscar alguns utensilis aprofiten per comentar-lo, la Meritxell dissimula i quan ja és molt palpable en l’ambient em diu: “és guapot...”

Quan el mascle alfa torna ens reparteix els flotadors de seguretat, ens ensenya a ajustar-los i ens fa pujar a una barca que és sobre un remolc. En aquesta terra de marees canviants no tenen ports, agafen el vaixell i el porten dins del mar amb un tractor, i així ho han fet amb nosaltres.

Quan l’aqua taxi ha estat dins l’aigua l’han posat a tota castanya partint les onades (mira que n’hi ha poques) rumb dins la reserva d’Abel Tasman. Hem sortit des de Marahau i anem directes cap a Tonga on farem un dia sencer de Kayak fins a Anchorage on dormirem (ho explicarem en algun altre post perquè es mereix un post dedicat) ens llevarem a Anchorage i farem uns 20 Km a peu fins a Marahau, punt on ens espera la nostra abandonada durant dos dies autocaravana.

Baixa la meitat de la tripulació vaixell a una platja i els hi indiquen per on han de caminar 4 hores fins el punt de recollida, els donen un consell aparentment senzill però de màxima solidesa i utilitat: Sempre camineu amb el mar a l’esquerra, si el mar és a la dreta, vireu immediatament.

Al final quedem els 6 d’abans, les dues rosses, la parella i nosaltres amb el guia. Ens porten cap a una caleta preciosa, ens fan baixar amb les sabates al coll, aigua fins els genolls mentre ells descarreguen els kayacs que portem de motxilla a la barca. Nosaltres aprofitem per equipar-nos, eixugar-nos els peus i anar a fer uns pipis als WC públics que hi ha just darrera nostre (a tot arreu, per més pardiassic que sigui el lloc, per més impossible que sembli, sempre hi ha un lavabos, camuflats en mig del paissatge i molt ven indicats) .

El guia ens fa el primer curs seriós de seguretat i ens explica molt pedagògicament el perquè de tot plegat dins d’un kayak, la veritat és que tot el que diu és interessant i té sentit (aquests kayacs porten timor, una aleta que controla els girs el que va adarrera amb dos pedals) . Finalment ens ensenya com posar-nos diferents peçes de neopre per aillar-nos de l’aigua gelada.

Un cop els kayaks segellats, la camera a la funda protectora i totes les indicacions aclarides la Meritxell s’asseu al kayak al seient de davant mentre jo l’empenyo mar en dins. Durant aquesta maniobra crítica del salvament marítim passa el que passa sempre que agafem un kayak: l’embarcació va en dins i jo em disloco un dit per pujar mentre quasi naufraguem. Si hi ha alguna manera elegant d’efectuar la maniobra aquesta és exactament oposada a com jo la faig. Les dues embarcacions de germànics ja son 30 metres en dins remant sincrònicament mentre jo tinc la pobre Meritxell sola remant amb onades laterals i un contrapès inquiet de 87Kg que no col•labora.

Passada la tensió del primer moment aconseguim sincronitzar els nostres rems, la norma és fàcil: no pretenguis que el de davant segueixi al de darrera, el més natural és que el de darrera remi al ritme del de davant. Aplastant oi? Doncs jo he trigat a adonar-me’n.

Sortim a mar obert i entrem a la reserva marítima, altre cop foques i fauna marina al nostre voltant, tot i que ens hi acostem molt considero que ja tenim prou fotos d’aquests animals físicament pròxims a Maradona i no trec la camera de la seva funda protectora.

Entre bay i bay el guia fa pauses i ens explica coses ben interessants de cada una d’elles així com detalls sobre la fauna i la flora. Veiem cabres salvatges, aus varies, toquem garotes i estrelles de mar (a la Meritxell li encanta el tacte) i gran quantitat de bestiari variat.

Després de passar per 3 ó 4 platges de postal el guia ens recomana fer una pausa, busquem una caleta deserta i desembarquem els kayaks a la sorra. Mentre nosaltres ens traiem tot l’equip de neoprè i ens assegurem que les tímides onades no ens roben a deslleialtat l’embarcació el guia ha muntat un flamant pícnic. hi ha de tot: Muffins, sucs, galetes, kiwis, entrepans, xocolata calenta, llet... hora de dinar. Ens asseiem tots en rotllana i mengem, aquí comencen les primeres converses llargues, primer parlant de Nova Zelanda i més tard de la Pael•la i el seu secret (el fumet), també fem broma sobre Mallorca... En aquest moment ens adonem que el grup és un bon grup i que connectem bé, tot és molt divertit, son alemanys tots menys nosaltres i el guia però s’esforcen amb èxit per ser oberts i comunicar-se amb nosaltres.

Estem prop d’una hora a la caleta conversant i prenent el sol, fa un dia esplèndid, tant esplèndit que la Meritxell comença a buscar còmplices per fer un bany, al final una de les alemanyes decideix acompanyar-la, la resta ens ho mirem des de la barrera mentre jo aposto en contra d’elles (i perdo els diners):

Mentre els banyistes s’eixuguen (l’aigua està a 15 graus) el guia aprèn algunes frases amb alemany mentre repetim la maniobra de pujada al kayak. “Aquest cop ho faràs bé!” m’automotivo, i aquest cop me’n surto amb un aprovat.

La resta del dia amb kayak ha passat relaxadament admirant musclos de roca i parlant de com cuinar-los fins que sense gairebé adonar-nos-en hem arribat a Anchorage on ens hem despedit del guia, un tiu genial que ens ho ha fet passar molt i molt bé.

P.S: El barret era obligatori i per això el vaig adquirir...

Avioneta, balenes i dofins

2009-11-16T02:02:00.000-08:00

Després del dia de pluja ens hem llevat i hem anat corrents corrents cap al Wings Over Wales (Ales sobre balenes) per intentar fer avistament de balenes des d’avioneta. Hem tingut sort a mitges ja que hi havia places però no per volar plegats (una de les dues avionetes estava espatllada) de manera que ens ha tocat volar dividits.

El primer en emprendre el vol he estat jo, més que res per fer un control de qualitat i garantir-li a la meva senyora que tot estava com ella es mereix ;)

L’ocell de ferro és aquest:

La veritat és que no és gens còmode, ni per fer fotografies ni per obtenir bones panoràmiques visuals. L’espai és raquític i jo vaig anar de co-pilot, és a dir, tenia pedals i “volant” que estaven actius de manera que em vaig passar tot el vol vigilant de no tocar accidentalment cap “palanqueta” que ens pogués dur a fer un vol massa ras. Com deia, no és la manera més còmode del món (malgrat semblar ser la óstia) perquè no hi caps, no pots desplegar l’objectiu de la camera i sobretot perquè l’avioneta no es pot estar quieta, necessita estar sempre en moviment de manera que no pots fer bones fotografies amb una llum contínuament canviant i no estant quiets. Un punt més negatiu de l’avioneta és que jo no sóc dels que es maregi amb aquestes circumstàncies (semblo el germà petit del capità cook amb baixell) i mai he sentit mareig amb avió però amb l’avioneta vaig acabar un pèl marejat, no per cridar el Raüüül al wc però sí per mirar el rellotge i pensar “quan falta?” Nota per a navegants: Si voleu fer avistament de balenes feu-ho amb helicòpter, l’avioneta ja he deixat clar que no és una bona idea.

Coses que valen la pena de l’avioneta? Doncs que sí, que veus bé la balena, que amb 40 minuts ho tens liquidat (el barco son gairebé 4 hores diria) però l’helicòpter té exactament els mateixos avantatges que l’avioneta amb un afegit: pot mantenir-se quiet, és més ampli (al menys del que vam agafar nosaltres al Cook) i les finestres son molt més grans (això si no tens terra de vidre).

Sigui com sigui, estic explicant la meva experiència amb avioneta com la setena terrassa de l’infern de Dante i està agafant massa protagonisme. Cal parlar del mamífer de 23m que vam veure, un bitxaco mascle que neix a les illes figi (jo també voldria néixer allí) que baixa a Nova Zelanda a menjar una tonelada de tot allò que li càpiga a la boca (dofins, pingüins i tauronets inclosos) i al cap d’uns anys torna per buscar novia a figi. A Nova Zelanda no hi ha balenes femella, son tot de mascles que van al centre d’estètica a guanyar volum. Realment, tal i com ha explicat la Meritxell en els seus posts, venir a aquí a guanyar-hi volum és una gran idea, nosaltres ho estem fent sense voler-ho!

Després de les balenes vam anar a un lloc on pots contractar excursions per banyar-te amb dofins salvatges. Per explicar-ho ràpidament diríem que ells et donen unes ulleres, un tubo, un traje de neoprè i et porten amb un barco fins al mig d’un grup de dofins salvatges. Què vol dir salvatges? doncs que son allà de pas, ni els alimenten, ni estan acostumats a les persones, ni molt menys estan domesticats.

Per desgràcia no hi havia places disponibles (anàvem tard) i només vam poder embarcar-nos com a voyeurs.

Vam enfilar-nos amb un grup que més de la meitat pensava submergir-se i la resta anàvem armats amb cameres per fotografiar els dofins. La mar estava emprenyadota i ens van avisar que el més normal és que ens maregéssim, nosaltres som dos llops de mar i vam aguantar estoicament tot el viatge, ni rastre de mareig.

Dins del mar et permetien donar voltes pel vaixell, nosaltres ens vam acomodar al clatell del capità, escoltant les seves explicacions i amb els meus ulls clavats al hardware de bord mentre la Txell fotografiava alabastres (uns ocellots que deuen fer metre i mig entre punta i punta de l’ala que es distreien a fer passades arriscades per la cabina en plan Guss a Top Gun). Després de fer tres o quatre parades a petits grups de dofins que passaven olímpicament dels banyistes van aconseguir topar amb un grup formós i amb ganes de gresca, això és: amb ganes de jugar amb ells i fer salts al voltant del baixell.

Nosaltres vam aprofitar per fer fotografies:

Els trobadors de dofins havien rebut unes indicacions per atraure l’atenció dels dofins (aquí tot va al revés, no és el dofí qui ha de distreure l’humà sinó que és deure de l’humà distreure el dofí o aquest toca el dos immediatament). Les indicacions es podrien resumir amb: fes coses rares, cabussa’t, mou-te, no els toquis i la més interessant: crida com un esperitat dins de l’aigua (es veu que senten curiositat pels crits).

Total, que mentre nosaltres fotografiàvem els Aquil·leus i Héctors del mar gaudint dels seus salts, la seva majestuositat, velocitat i elegància, teníem un bon grapat d’humans movent-se com en un manicomi dins de l’aigua i cridant. Tot plegat un quadre molt interessant.

Un dia de pluja

2009-11-11T14:15:00.000-08:00

vui el temps ens ha jugat una mala passada, ens hem llevat amb aquell soroll que se sent quan ets d’acampada: tac tac tac al sostre.

Corrents a preparar l’autocaravana sota la pluja per sortir abans de les 10 del càmping de Kaikoura. Primera parada: el punt d’informació per documentar-nos sobre properes activitats (que no puc anticipar). Ens diuen que amb aquest temps res de res, que podem anar al museu de la ciutat, a visitar una vinya, una ruta a peu per la costa (son bojos aquests nouzelandesos) i un lloc on esquilen ovelles. En definitiva, aquí amb pluja no es pot fer res interessant. Sortim del punt d’informació una mica desmoralitzats i preocupats, el pronòstic meteorològic anuncia mal temps avui, demà sensible millora per empitjorar demà passat.

Resignats sortim del punt d’informació i voltem una mica amb l’autocaravana pel poble i ens anem aturant als petits –i freqüents- espais de parada davant del mar. Al tercer o quart veiem que hi ha força gent fent fotos i ens trobem amb aquesta sorpresa:

Les foques gaudeixen de la pluja com les adolescents del sol de les 14:00 del migdia a calella. Son molt divertides i ens deixen aconstar-nos! Només amb aquesta estona ja ha valgut la pena un dia de pluja.

Passades les foques i les fotografies decidim aprofitar per passejar sota la pluja per les botigues locals on comprem alguns souvenirs, aquí hem trobat per fi la samarreta oficial dels All Blacks per descobrir que no me la posaria tal i com no em posaria la del barça... (Albert, la teva és al sarró).

Som en terra de llagostes de manera que anem a una peixateria i en comprem una de grossota (ho noteu? ja és hora de dinar...) Dinem Pizza amb llagosta, patates fregides i vi de la zona (es pot ser més hortera?) Obro parèntesi especial pel vi: és molt i molt afruitat, amb tap de rosca (totes les varietats) i li falta molt per ser un vi seriós, si en veieu al super no cal pas que en compreu.

Després de dinar segueix plovent de manera que fem jornada interna a l’autocaravana, jo aprofito per fer backup de les fotografies a dvd (no fos cas...) la Meri llegeix una estona i ens desplomem adormits fins els 6 de la tarda.

Quan ens despertem fot un sol que estella el cap de manera que ràpidament ens calcem i cap a passejar per la platja, posta de sol al pacífic i molta calma. De tornada al càmping ens en recordem que hi ha una mena de matalassos inflables per la canalla, sabates fora i cap dins:

Al final, d’un dia de pluja n’hem tret un dia per descansar, per fer vacances i omplir petits espais personals.

Espectacle nocturn

2009-11-11T02:13:00.000-08:00

Avui em toca parlar d’un espectacle que obre el teló amb salts d’aigua i el baixa rodejat de mamífers marins.

Oi que promet?

El primer acte comença a les Mc Lean Falls, aquest cop sí, salts d’aigua dins de la muntanya. Lo bo d’aquesta terra de vents és que tot està perfectament adaptat i malgrat semblar que aquests salts necessàriament impliquin hores de travessera a peu (allò que ara n’hi diuen trecking i que ve a ser xiruquisme de tota la vida) no cal per descobrir coses espectaculars a Nova Zelanda. Per veure les cascades McLean en tens prou amb un mapa de carreteres, aturar-te a un gran aparcament on no hi falta un WC públic, camines 20 minuts per un caminet més mono que els del parc de la ciutadella i després de distreure’t amb alguns minisaltets et trobes amb això:

M’encanta: 1% esforç 99% recompensa.

Un tros més enllà de les McLean hi ha les Cathedral Caves que pel que diu la documentació d’abord se suposa que son uns arcs naturals que recorden al gòtic amb un absis dins del mar. Ens hi vam acostar però estava tot clos a causa de la mar aspre i la marea alta, de manera que, com nosaltres, teniu dues opcions: o bé us les imagineu o bé feu una cerca al google.

Durant l’entreacte vam entomar cap a unes altres cascades anomenades Purakaunui, aquí en teniu el testimoni empíric:

Altre cop, molt bonic tot plegat i a 20 minuts del pàrquing (també amb WC). Sortint d’aquí vam anar a les cascades Maint i les horseshoes, valen la pena també.

Obrim el segon acte amb un dinar al Nugget pont lloc on per no variar ens vam haver de posar pedres a les butxaques per sortir de l’autocaravana. El paratge és fastuós, es tracta d’un far sobre un penya-segat on hi peta el mar a banda i banda.

Si a babord hi teníem un grupet de foques a estribord hi teníem varies famílies de lleons marins. Ens va distreure especialment una família que tenia un parell d’enfants terribles que jugaven (ara t’agafo jo, ara m’agafes tu, ara et mullo, ara faig un salt mortal...) a un minúscul estanyol natural guaitats per la mare. Semblava que des de l’última fila del galliner d’un teatre veiéssim una sarsuela. Nosaltres, vestits com es mereix l’espectacle espanyol (és a dir amb xandall i xiruques), guaitàvem la sala d’estar de la família Lleó, en la que el pare s’asseia al racó amb la vista perduda, la mare guaitava els dos petits que dins del parc infantil s’esforçaven per atraure l’atenció del mascle major qui sembla estar de tornada de tot.

Després de teoritzar sobre l’arbre genealògic de la família Lleó vam optar per fer camí fins a Dunedin (100Km) per fer-hi nit. De camí, mentre repassàvem el dossier de ruta vam adonar-nos que teníem marcada la península d’Otago com a “Must See!”. Com que ens sentíem energèticament capaços ens vam acostar a una petita caleta on diuen que potser podem veure-hi algun pingüí. El gps deia que arribarem sobre les 20:00, és a dir, a l’hora bona, al salt de plens.

Un cop a la Sandfly Bay ens vam trobar que tothom ja anava de tornada (aquí la gent sopa a les 6 de la tarda i son les 20:00). Una voluntària del D.O.C ens va interceptar i ens preguntar si pensem baixar a la Bay, “yes, sure!” li vaig dir, la senyora ens va mirar, ens va veure cara de guiris tontos i va procedir a aplicar-nos el discurs de seguretat. Ens va avisar que de pingüins més aviat pocs i lluny però que abundaven foques i lleons marins. A nosaltres ja ens estava bé veure lleons marins i foques de manera que la senyora entrà en matèria: no córrer mai (passi el que passi), que si algun bitxarraco d’aquests s’encapritxa de tu dóna-li una motxilla perquè es desfogui, que no els encerclem mai, si veus que et mira malament ajupir-te perquè no tingui la sensació que tens una posició dominant i tota una resta de consells de força sentit comú en general.

Ara que ja sabíem a què ens enfrontàvem vam baixar parsimoniosos alertats de no importunar a cap lleó. Poc a poc vam anar declinant fins a una platja de sorra blanca i aigua turquesa, una platja com les que solament veiem en les postals d’aquells que ens volen fer enveja. No se sentia res, el vent bufava darrera el penya-segat i va tenir el detall de respectar-nos fent un fade out fins quedar-se volum buit.

Estàvem sols, nosaltres i els animals, cara a cara, com en un documental caminàvem aguantant la respiració i durant ben bé una hora vam poder passejar-nos a pocs metres d’una dotzena d’exemplars esquitxats per la sorra. Movent-nos en mudesa formant part de tot aquell espectacle, mica en mica el cel s’apagava com un pantone de colors; primer amb groc sobre blau, més tard amb vermell sobre taronja fins finalment morir amb cel opac.

Sobrepassats pel context, vam caminar entre feres dorments, vam passejar-nos furtivament entre lleons i foques que es comunicaven amb nosaltres ara obrint un ull, ara aixecant una orella o fins hi tot mirant-nos als ulls per recordar-nos que en aquell indret érem uns convidats.

Tal com havíem arribat vam marxar, esquivant mamífers voluminosos vam escalar fins a l’autocaravana, ara ja, negre nit amb les emocions a flor de pell i el vent que remuntava.

Fins ahir la representació de Nova Zelanda sempre l’havíem vist a platea amb el lleó marí de l’Slope Point, al galliner de la sarsuela dels enfants terribles del Nugget point però a la Sandfly Bay, durant prop d’una hora, vam estar entre vestidors, a soles amb les estrelles de la zona, vam entrar al backstage, vam compartir camerino i vam brindar amb els protagonistes mentre els tècnics de so reduïen el vent a silenci i el sol i la lluna es fonien a fosc.

Pïngüins blaus

2009-11-11T01:51:00.000-08:00

Ens llevem de bon matí i ens dirigim a Moreaki, lloc de misteris en la vida Mauri, ja que a la platja podem torbar unes enormes pedres completament rodones que no se sap d’on surten. Hi ha mil històries sobre els seus orígens, i el més sorprenent és que d’aquestes voles en pots trobar a diferents platges del món.

Mentre les observem, comencem a teoritzar, jo crec que son ous d’algun animal prehistòric fossilitzats (ja sé que no és possible...) d’algun dinosaure o alguna cosa així!

Amb la panxa plena agafem el cotxe i ens dirigim a Oamaru veure la “Blue Penguin Colony”, ens diuen que millor tornem per la nit i així ho fem.

Aquest lloc és un centre d’investigació i protecció d’aquesta espècie de pingüí que si no anem equivocats només es troba a Oamaru. Aquests animalons viuen des de fa moltíssims anys a l’antiga pedrera de poble, on hi fan els nius. Des de l’any 1992 van proposar-se protegir-los, ja que son animals molt petits (deuen fer un parell de pams com a molt) i que estan en risc d’extinció. L’èxit de l’espai creat ha estat immens, ja que la colònia s’ha duplicat en molt poc temps.

A les 20,30h ens plantem al centre, on ens guien a una mena de grada per veure l’espectacle. Ens diuen que no saben mai quan arribaran, o sigui que no sabem molt bé com anirà. L’única informació que tenim és que els pingüins estan en època de cria i que les cries estan amb les mares (no totes, ja que algunes també van a nedar) dins dels nius (una mena de caus, la majoria artificials molt petits). Els pares han estat tot el dia a l’aigua caçant i venen a portar el menjar.

La zona està ballada, està prohibit fer fotos, i filmar i s’ha d’estar amb el màxim silenci possible.

Sobre les 21,00h comença l’espectacle, se senten les cries cridar amb força des dels nius, i sobre les 21,30h arriba el primer grup de pingüins, pugen per les roques en grups de 20, molt a poc a poc, controlant a banda i banda per assegurar-se que no hi ha perills, tarden molt a orientar-se, es van tornant la primera posició, i finalment quan ho veuen clar corren per les roques fins a la gespa on hi ha els nius. Mentre esperem que els pingüins es decideixin, veiem que dels nius surten les cries i les mares, que busquen entre el grup de pingüins el pare, increïble!!!

Van arribant grups i més grups, cada vegada més nombrosos, i als nius hi ha festa i xerinola, les femelles criden amb força per orientar els seus mascles i aquest quan les troben hi van corrents, les cries s’abracen al pare (de debò no ho dic per dir) i li acosten la boca per a que els hi doni el menjar.

Veiem una femella que ens queda molt propera a la que el marit no li arriba, de tant en tant les cries van traient el nas, i ella els hi va donant copets per que entrin de nou al niu. Amb el Pol centrem l’atenció en ella, ens sorprèn com es mou, com està neguitosa. De cop en un dels grups avista el seu marit i comença a cridar com una boja, aquest corre cap a ella i quan s’identifiquen obre les aletes cap enrera treu pit i si tira a sobre, tot son abraçades petons, crits i les cries surten del niu, talment com si es tractes d’una família humana.

L’espectacle ens deixa atònits, la gent marxa, però nosaltres ens quedem, ens han dit que ho podem fer, i cada vegada arriben més grups de pingüins i cada cop nombrosos, en cosa d’una hora en portàvem vistos sobre uns 150.

Quan finalment decidim marxar, ens diuen que anem amb molt de compte perquè ens podem trobar amb algun pingüí per la carretera, és cert que molts d’ells tenen els nius encara a la pedrera.

Marxem cap a l’aparcament on hi ha l’autocaravana i quan anem per entrar veiem al costa del vehicle dos pingüins que van cap als seus nius. El Pol i jo estem al•lucinant, ens agrada tant aquest espectacle que decidim fer nit aquí. Ja quan estem al llit mig dormits, de tant en tant ens desperta els crits dels pingüins, algú més s’ha retrobat en la foscor de la nit.

Dia 9

2009-11-11T01:45:00.000-08:00

Fem molts quilometres, des de Oamaru a Kaikoura, vàrem decidir per votació popular que no passaríem pel Mont Cook, ja que ens suposava dos dies de trajecte, i ja l’havíem vist amb l’helicòpter juntament amb els llacs

Parem a Christchurch per omplir la nevera.

Nit al Top 10 a Kaikoura, es nota el canvi de temperatura, cada vegada fa més calor. Aprofitem per banyar-nos al SPA (que es un yacutzzi) des d’on veiem el Mt Cook Nevat.

Dia 8

2009-11-11T01:42:00.000-08:00

Ens desplacem de Dunedin a Moeraki a veure les boulders (unes pedres que es troben a la platja totalment esfèriques) dinen en un restaurant, teníem previst fer-ho al famós Fleur’s place on ens han dit que es menja el millor peix de l’illa sud, però resulta que està tancat els dilluns i els dimarts. Dinem finalment al restaurant que ens queda davant de les boulders per uns 50nz $(25€) dos enormes plats ( big burger de pollastre amb patates, un plat de seafood congelat diria jo, amb amanida i patates, cocacola i aigua)

Avancem fins a Oamaru on anem al centre de visitants, “Oamaro blue Pinguin Colony” a veure la colònia de pingüins blaus que viuen a l’antiga pedrera del poble. A mitja tarda ens diuen que només podrem veure una família amb 8 cries, però que si hi anem a la nit en podrem veure centenars. Hora 20,30h preu 28nz $ per persona.

Fem nit a la intempèrie, al pàrking del centre de pingüins.

Dia 7

2009-11-11T01:34:00.000-08:00

Encetem el camí cap a Dunedin, comencem a les cascades Mc Lean (entre anar i tornar uns 20 minuts a peu), després ens perdem per les cascades Main (30 minuts en total) i les Horseshoes que estan al costat (uns 10 mínuts més) finalment ens apropem a les cascades Pukanai (20 minuts mes). El Pol ha penjat fotos en el post sobre les cascades.

Agafem el cotxe i ens desplacem fins a Nugget Point a veure el far (veiem sota els penya-segats lleons marins (roques de l’esquerra) i alguna foca (roques de la dreta).

Finalment al arribar a Dunenin ens parem a la península d’Otago a la platja Sandfly Bay, una immensa platja repleta de dunes i on es poden veure foques i lleons marins a menys de 20 metres de distància. Hi ha un bon tros a peu fins a la platja, ja que s’ha de baixar el penya segat a peu. La dificultat està en la pujada ja que tot es sorra i a cada pas t’ensorres duna en dins. (el Pol penja fotos en l'explicació)

Catlins: Porpoise bay i Curio bay

2009-11-08T12:26:00.000-08:00

Continuem als Catlins, ara ens toca veure Porpoise bay (la platja de les papallones) on habiten els dofins Hector. Per sorpresa nostra veiem un cartell que indica que no ens hi acostem, que son perillosos, si et banyes has de deixar una distància prudencial de 50m, i si te s’apropen t’has de fer el mort i deixar que siguin ells els que et mirin i t’olorin.

Fa un vent que tira enrera, i no es veu ni un sol dofí, aprofitem per dinar en el DOC que hi ha a la platja. El Pol aprofita per dormir una estona, i jo agafo la camera de vídeo, la de fotos i els prismàtics i em perdo entre roques i penya-segats. La vista és espectacular i aprofito per gaudir del soroll del mar.

Quan el Pol es lleva ens traslladem a Curio Bay que està just al costat, en tinc molts ganes, he llegit molt sobre aquesta cala. Aparquem i ja des de d’alt podem veure un cartell molt gran que indica que estem en una reserva natural (com a tot arreu on parem) des de 1977. Mirem avall i es veuen com petites piscinetes formades per les roques amb aigua molt tranquil•la. Semblen roques, però no ho son, el que veiem son arbres fossilitzats des de la prehistòria, uns 170 milions d’anys han calculat. No es percep amb facilitat, però si ti fixes i poses una mica d’imaginació et pots traslladar a un paratge natural similar a una selva de fa milions d’anys on degut el canvi climàtica el mar la va engolir, i alguns arbres porten entravessats al fons del mar des de fa segles.

Mentre miro avall, penso en els segles, la de gent diferent que s’haurà quedat mirant aquest indret, els animals extingits que ni coneixem que hauran viscut en aquestes aigües i costes, i em sento petita, molt petita.

La cala on estem té un altre encant especial, i viuen els pingüins d’ull groc, son una espècie que només es troba en aquestes costes, i que està en perill d’extinció. Amb els anys estan perdent la capa de greix que els permet nedar, i ara només es poden moure entre les roques i les aigües tranquil•les per a poder pescar.

Portem una estona a la platja i comença el millor, la posta de sol, aquests animals només surten amb marea baixa, quan el sol se’n va. Passen les hores i de mica en mica ens anem agrupant gent amb el mateix objectiu, tots tapats fins el nas amb els prismàtics i cameres, en silenci absolut, mirant-nos còmplices del que estem esperant.

Fa un ruixat típic d’aquí, i com podem ens agrupem tots els visitants sota la plataforma del mirador. Para de ploure i apareix l’arc de Sant Martí enorme sobre els nostres caps. Li dic al Pol tota emocionada “per fi podem veure on neix l’altre punta de l’arc ”, sé que a partir d’ara, sempre que en vegi un pensaré en Nova Zelanda.

Portem 2hores i mitja esperant i res de res, ha deixat de ploure i tots estem col•locats de nou en la nostra posició anterior: per fi, a la llunyania veiem un animaló, que camina talment com el Charlote que s’acosta com pot saltant les roques. De tant en tant s’atura i es contempla, es neteja i gaudeix dels últims moments del sol. N’apareixen un parell més, sabem que tots son mascles, ja que en els mesos de novembre a gener han tingut les cries entre els matolls, i les mares es queden amb elles i els pares surten a buscar peix per alimentar-les. L’espectacle dura uns 20 minuts fins que de nou s’escapoleixen entre els matolls i deixem de veure’ls.

Quin dia guau!

Waipapoint i Slope Point a la recerca dels lleons marins

2009-11-08T02:59:00.000-08:00

vui ens toca entrar en una nova regió, els Catlins, una regió que en les guies t’aconsellen, si tens pocs dies, que te la saltis.

Iniciem el dia des de Invercargill, només llevar-nos bufa un vent que mou tota l’autocarava i suggereixo, previ consell de la meva sogra, la Mercè, que consultem la meteorologia, ja que no veig la cosa molt clara.
El Pol diu que es preveu vent de l’est i res més, així que recollim les coses i ens posem de camí a Waipapa Point.

Fem un bon tros de trajecte sense dificultat, però a mesura que ens acostem a la costa, el vent bufa amb més força, cada cop hi ha menys muntanyes que el parin i costa dominar l’autocaravana. Decidim reduir velocitat, i ens introduïm en camins de grava que és el que toca segons ens indica el GPS. En un moment donat l’autocaravana comença a fer esses, com una fulla que cau d’un arbre, i espantada intento com puc parar la maquina, que tot hi anar a 20 per hora està descontrolada. El Pol s’agafa fort del seient, i jo com una boja començo a esbombar: “Em rebentat!!!”. Al moment s’atura una furgoneta d’anglesos que anava d’arrera nostra i molt amablement ens pregunten si estem bé, els hi diem que si i fem comentaris sobre la força del vent.
Quan el grup marxa, el Pol comprova les rodes, jo continuo obsessionada amb que em rebentat.

Arribem a Waipapa Point i només obrir la porta ens adonem que el vent és extremadament fort, ens posem taps ens abriguem i baixem com podem per tal de veure l’espectacle que tenim en front, un far impressionant.
Avancem caminant contra vent i ens trobem amb una platja immensa, en la que la sorra vola com si es tractes d’una tempesta. A baix podem veure el grup d’anglesos que com poden es tapen per protegir-se d’aquesta barreja que talla la pell.

Jo torno a l’auto, he fet intents de baixar fins la platja però ja he caigut de cul i desisteixo. Quan arribo començo a plantejar-me seriament com sortirem d’aquí, no ho veig clar, en la meva vida havia vist unes corrents d’aire tanta fortes.

El Pol no torna, i em començo a preocupar, quan arriba em diu que a la platja ha trobar un lleó marí immens! Està entusiasmat! em preparo de nou i camp a través ens acostem silenciosament a l’animal. A pocs metres de distancia el lleó es mou i fa un crit fort marcant clarament que aquest és el punt més pròxim que podem estar d’ell. El fotografiem i tornem cap a la l’auto.

Estem encantats, em vist el nostre primer lleó marí en el seu medi natural!

Arranquem amb molt de compte, tinc por del vent, i la velocitat màxima a la que anem és a 10 per hora. De cop i volta en un canvi de resant apareix un cotxe a tota pastilla que ens passa pel costat. Sorpresa penso, aquest tiu no sap que es fa! i al mirar pel retrovisor veig com el cotxe comença a donar voltes com si es tractes d’una baldufa. Perdem visibilitat, i parem on podem. El Pol baixa espantat i comença a corre per veure com està la gent del vehicle, però quan arriba a lloc, el cotxe ja no hi és, han estat de sort!!!

Arrenquem de nou i arribem a Slope Point, el vent continua bufant amb molta força, ens apropem als penya-segats amb prudència i veiem un gran cartell: Pol Sur 4803km. Retornem de nou a l’autocaravana, encara ens queda molt trajecte per fer. Ens mirem i el dos tenim una cara diferent, em descobert que possiblement aquest sigui el moment de la nostra vida en el que estarem més propers del Pol Sur.

Dia 6

2009-11-08T02:24:00.000-08:00

Ens llevem a Invercargill, començem el dia amb un esmorzar al mig del poble i ens dirigim a la zona dels Catlins, visita: Waipapa Point, Slope Point, Curio Bay i Porpoise bay.

Travessem Waikawa fins a les cascades Mc Lean on fem nit al camping Falls Holiday Park.

Dia 4-5

2009-11-08T01:51:00.000-08:00

Trajecte senzill, de Te Anau a Milford Sound, una carreterea complicada de 160km aproximadament que es tarda unes 2h en fer. Nosaltres en tardem 2,5h perquè fem les parades que al cammping ens han anat indicant.

Visita als fiords amb barco i de nou 160km cap a Te Anau, un cop a Te Anau ens dirigim a Invercargill on fem nit al Top 10.

500km aprox

Vane, aquest post va per tu... Breakfast

2009-11-08T01:32:00.000-08:00

Avui ens em llevat a Invercargill, i tot i les negatives del Pol em anat a esmorzar al centre del poble. Avui anem tard, son les 10,10h arribem al local que estem buscant i aparquem. Aquí tota la zona és de pagament així que estrenem un parkimetre a l’estil americà, (dic americà perquè és com els de les pel·lícules) cada cotxe té el seu parkimetre, introdueixes les monedes i et diu quanta estona tens; posem 70cents (35centims) i en tenim per 45 minuts.

Ens llencem als carrers de Invercargill, avui és dissabte i hi ha cert moviment al carrer. Trobem el local que estem buscant però està tancat, ja no és hora de servir esmorzars, però just al costat veiem un altre petit café anomenat Sassy’s Cafe on hi ha força gent, i fa bona pinta.

Un cop a dins, ja no tenim opció de tornar enrera, som al cel, ens sentim rodejats de dolç i salat, els ulls se’ns en van i comencem a salivar, no sabem per on començar, dolç, salat, galetes enormes, farcides de xolata, de nata, recobertes amb maduixa, cookies de panses, de xocolata, de fruites, muffins, de nous, de cacauet, de xocolata blanca, negre i amb llet, fruites del bosc tots amb els seves respectives floridures!!! torrades amb tomàquet, ceba i bacó, entrepans gegants d’ou i bacó, bikinis de cheddar i ceba, durums de verdures, de pollastre, ensaïmades de pa dur farcides de tomàquet i formatge de cabra, fruita fresca tallada, i peix cru.

Ens costa decidir-nos, però prenem una decisió, em de resistir!

El Pol es demana dues torrades amb tomàquet ceba i bacó i jo una torrada d’aquestes i una galeta enorme de xocolata farcida amb tres dits de xocolata per dins (Vane, similar a quan agafem el pot de nocilla i les galetes, però amb el doble de farcit). El Pol es demana un suc de taronja i li pregunten que si amb got, diu que si, i com amb tot a Nova Zelanda, li posen un got de mig litre ple fins d’alt. Jo demano un capuchino (nois aquesta gent també fan bé els cafes, té quatre dits d’espuma!! i està boníssim).

Amb el Pol comencem el nostre banquet i un cop acabat, com era evident, repetim i ens prenem cadascun mig bikini de cheddar i ceba.

Amb el Pol discutim una bona estona sobre el perquè tot està tant bo, ell diu que és la mantega, jo tinc la teoria de que és com caramelitzen la ceba amb la mantega.

Arriba l’hora de pagar i el preu final ens sorprèn, 20 nz$, o sigui 10€, realment ha valgut la pena! Li demano a la noia que ens cobra si puc fer fotos al menjar, em mira amb cara estranya, li explico que al meu país els esmorzars no son així, i es posa a riure.

Quan sortim al carrer comencem a plantejar-nos la possibilitat de quedar-nos a Nova Zelanda, ja que la matèria prima, llet, ous, suc, carn, peix i pa és increïble, ja sabeu que el Pol i jo ens desvivim pel menjar!! comencem a somiar en viure en una casa d’aquestes, en tenir la nostra pròpia ovelleta perquè ens segui el jardí, a rumiar de que treballaríem i com seria la nostra vida, però de cop ens entre el gran dubte, i el 2pack? com el faríem arribar des de Barcelona? ens quedem parats pensant, i ens adonem que en tot el viatge no em vist ni un sol gat! la idea no ens agrada, sabem lo difícil que és entrar un animal al país.

Proper objectiu: veure si hi ha gats a Nova Zelanda!!

Dia 3

2009-11-08T01:09:00.000-08:00

Arranquem el dia des de Wanaka enmig d’un espectacle meravellós, la sortida del sol al costat del llac Wanaka (impressionant) i mig d’un paisatge únic rodejats d’ovelles i ànecs.

Avancem fins a Queenstown parada obligada per recollir provisions. Percebem que és una ciutat d’esquí similar Andorra, adaptada al turisme. Veiem el llac Wakatipu.

El trajecte fins a Te Anau és meravellós, grans planes on destaquen els pics glaçats i els que s’estan d’esglaçant en mig de tons verds, grocs, vermells i flors, moltes flors perquè la primavera està en radiant. A banda i banda de carretera camps verds plens de vaques amb els seus vedells, toros, cavalls, cérvols i ovelles amb els cabrits recent nascuts ja que el mes de setembre i octubre és època de cria a Nova Zelanda.

Arribem a Te Anau on per motius logístics (no ens acaba de convèncer el so de la transmissió de l’autocaravana i sembla ser que com pensàvem no acaba d’anar bé) fem canvi de vehicle. Ens donen una nova autocaravana que ara si runruneja com toca! el canvi i l’espera valen la pena!

Per la tarda, un cop instal.lats al Top 10 agafem un barco direcció Glowworm Caves (les expliquem en un post especial).

Fem nit al Top 10 a Te Anua, demà ens espera un gran dia a Milfourd Sound.

500km

Milford Sound (Fiordland)

2009-11-06T12:31:00.000-08:00

Si hagués de fer un elevator pitch sobre Nova Zealanda de ben segur que no hi faltaria l’adjectiu grandiositat.

Ahir ens vam llevar a Te Anau i dirigir cap a Milford Sound (els fiordos perquè ens entenguem). Només està a 150Km però diuen que es triga 2 hores a arribar-hi. Nosaltres, excessivament sensats com sempre, ens vam llevar a les 6 per ser allà a les 10.

Esmorzar continental (tornarem que haurem d’ampliar els portals del pis), Pol plega el cable, Meritxell ves a fer el pipi, i cap als fiords falta gent. De camí la vista, no cal pas dir-ho a aquestes alçades, és impressionant, el llac, grans planes... aquí s’aplica la llei del tot es x4, tu t’ho imagines x1 i ells ho tenen x4.

Ara posseïm una autocaravana que podria fer cagar a les calces al batmòbil, he hagut de configurar el tomtom perquè piti cada vegada que a la Meri se li envà la mà amb el pedal (pita tant sovint que sembla la casa del Sylar això). Tranquils, no ens estem jugant la vida a la carretera, senzillament és que aquí l’asfalt és “pata negra” i la velocitat màxima per autocaravanes és 90Km/h de manera que si et despistes gaudint del panorama de seguida violes la llei...

En pocs minuts som al Te Anau Downs, i el copilot (un servidor) amb el seu flamant anglès interpreta pel nom que aquí hi ha uns salts d’aigua. “Meri d’aquí a 100m gira a la dreta”. Ens aturem i veiem una petita construcció amb finestretes. De seguida la Meri crida: “Un lloc per avistament de Kiwis!” i jo penso, però si hi ha d’haver una cascada aquí. Jo calladet com sempre faig veure que efectivament és un club d’ornitologia i dissimulo. Entro dins, hi ha tot de panells informatius de kiwis, keas... i diviso un cartell que diu que cal pagar 2$ per entrar i envio la Meritxell (estava més retrassada) a buscar monedes que per entrar al búnker vouyeur d’ocells cal pagar.

Encara no ha arribat la Meritxell amb l’import exacte (es pren molt seriosament això de l’economia familiar) quan trec el cap furtivament per veure les cabines d’observació amb finestreta i m’adono que potser no estava tant equivocat amb lo dels salts d’aigua: són uns WC públics! ni Kiwis, ni Keas, ni res, les finestretes son finestretes de lavabos i els 2$ son per pagar la neteja. En aquestes que arriba un autobús de jubilats que em demostren que sí que allò son unes cataractes, però no de les que jo inicialment m’havia imaginat. Dissimuladament fem un mutis per la banda i ens enfilem a l’autocaravana, decidim, sense voler-ho, no comentar res del tema durant els 58Km següents.

Pròxima parada Mirror Lakes. Aquest cop no enganya el nom, son unes llacunes que reflecteixen les muntanyes a l’aigua. Quan la frondositat dels laurisilvas et deixa pots veure muntanyes dobles. Molt bonic tot plegat.

Continuem fent ruta i fem parades vàries sempre amb certa ànsia perquè just darrera nostre tostemps aparca algun autocar que omple l’espai solitari inicial. En una de les parades tenim el primer encontre amb uns Keas els quals han perdut el respecte a la humanitat i s’acosten a nosaltres com si no els preocupés massa la seva condició d’en perill d’extinció...

Juguem una estona amb ells i prolonguem fent ruta ara paro aquí ara paro allà fins arribar (2’5 hores més tard) als fiords.

Arribem, fem el Check In, (literalment) i ens enfilem al vaixell que hem contractat (Real Journeys) per veure d’aprop els voluminosos penya-segats. Només arribar ens reben amb un somriure natiu, ens ofereixen gratuïtament té i cafè, la Meri compra un Muffin i el compartim a la coberta principal perfectament neta, aclimatada i confortable. El vaixell lleva l’àncora i nosaltres (com en el cinema) ja ens hem acabat tot el que teníem per picar.

Sensació de disminució personal conforme s’avança, no som res, salts d’aigua de Km a banda i banda, silenci absolut i temperada calma. La guia, una noia de més o menys la nostra edat molt enèrgica, simpàtica i sempre somrient ens adverteix que hi ha un lleó marí just al nostre costat, corre-cuita a fer la foto!

La noia ens va comentant la història dels fiords i que eren una antiga glacera i els noms de tots i cada un dels salts d’aigua del nostre voltant.

En un raconet dels fiords hi sol haver pingüins de manera que ens hi acostem i podem veure’n algun.

Mentre tots els guiris estem fent fotos als pingüins com els argentins fan fotos a Maradona, el capità assenyala un punt mort en la llunyania de les aigües i accelera el vaixell mentre la guia s’emociona i ens diu pel micro que el capità ha vist una balena dins del fiord. Ens acostem amb motor apagat fins la zona i encanyonem l’aigua amb les 50 càmeres que hi ha a bord, som tots a coberta i sembla una roda de premsa. Silenci, ningú diu res, tots amb la càmera carregada, i de cop veiem que alguna cosa es belluga a ma dreta (tots miràvem cap al centresquerra) desplaçament massiu de població a estribor, “merda!, se m’ha escapat la foto” penso mentre veig la Meri a primera fila amb la càmera de video encesa i em reconforta.

La guia és just el meu costat, ha abandonat la seva posició d’speaker i és allà com un més de nosaltres guaitant l’aigua a l’espera del mamífer. Aquest cop sí, la balena decideix sortir a treure el cap just davant nostre, no és molt gran (és una cria?) i mentre surt es disparen fotografies i més fotografies, dura un parell de segons i se cent aquell soroll que feia el camp nou cada vegada que Ronaldinho en feia una de les seves... La balena torna a treure el cap tots fem fotografies i mentre reviso si podrem salvar alguna cosa de la ràfaga disparada m’adono que tota la tripulació (capità inclòs) és al nostre costat. Tothom està entusiasmat i el vell llop de mar (jo diria que d’uns 60 anys), que és just al costat i que també està xiroi com nosaltres, comenta que amb més de 30 anys de navegar a dirari pels fiords és el segon cop en la seva vida que hi veu una balena i demana mails a tothom perquè li passin les fotos (s’ha deixat la càmera justament avui).

Hom pot esperar foques, lleons marins, pingüins i amb sort dofins però només dos cops de cada 30 anys es divisen balenes dins dels fiords.

Seguim el nostre camí, no podem aturar-nos més diu el capità per megafonia, i seguim la ruta entre muntanyes fins retornar a la terminal.

Son gairebé les 2 del migdia i decidim dinar a l’autocaravana un cous-cous i fer via cap a Invercargil on farem nit.

Conduïm 4 hores amb molt de vent que passen volant mentre ens adonem de l’absolta sort estadística:

2 dies de cada 30 anys = 2/7680 dies
o el que és el mateix 1 dia de cada 3840

1/3840 -> Ens ha tocat la loteria!

Altres fotos:

Glowworm Caves

2009-11-06T02:09:00.000-08:00

Les Glowworm Caves son un conjunt de coves subterranies (7km de llarg) que es troben en mig del llac de Te Anau, aprofito per dir-vos que el llac fa 65km de llarg i te una fundaria de 417m, és el llac amb més profunditat de tot el món!

En la visita guiada només ens permeten desplaçar-nos al llarg de 500m, on la dificultat de pas és poca, està tot perfectament adaptat, però s’ha d’anar molt en compte amb el cap! està prohibit gravar i fer fotografies.

Quan portem un tros de trajecte, ens parlen de les Arachnocampa luminosa, on hi ha Glow Gorm, són uns cucs que viuen en aquestes coves i que fan llum (similars a les famoses cuques de llum) per a poder caçar, d’aquesta manera atrauen a tot tipus d’insecte a una mena de xarxa que ells mateixos fabriquen, com l’aranya. Aquests cucs son molt petits i son molt sensibles a la llum i al soroll. Per aquest motiu ens enfilem en una petita barqueta apaguem les llums, fem silenci absolut (com es nota que no estem a casa! el guia diu silenci i ningú diu res en els següents 15 minuts) i ens endinsem quiets com estaquirots més endins de les coves (que per cert tenen més de 1.000.000 d'anys). En breu l’espectacle canvia i comencem a veure que estem rodejats de petits punts de llum per tot arreu!

L’experiència val la pena, i a més és única en el món.

Companyia Real Journeys és l’única que fa aquesta visita (63nz$ per persona, si compres més d’una sortida amb ells et fan descompte).

Dia 2

2009-11-06T01:15:00.000-08:00

Avui ens em llevat a Greymouth, i ens hem dirigit fins a les glaceres, on prèviament havíem reservat amb Heli Service un vol pel sobre el Mt Cook i el glaciar Fox, (preu 240nz$ per persona). L’experiència impressionant, tal i com ha descrit el Pol en el post anterior, si viatgeu a Nova Zelanda, no us perdeu aquesta oportunitat.
A les glaceres em temptejat la possibilitat de fer alguna de les excursions dirigides fins a les coves, però hi havia boira, i ens han dit que els helicòpters no ens hi podien apropar, a peu si podia arribar, però era només per gent experimentada.

Sobre l’una del mig dia em pujar a l’auto i ens hem dirigit cap a Wanaka. Poc després d'inciar el trajecte ens trobem amb Gillespies beach, una platja màgica on tothom que hi passa i deixa el seu missatge, sigui escrit en una pedra o creant el seu propi monticle. Entre la sorra és molt senzill trobar-se amb opals de diferent mida (son com pedres de colors variats que brillen, sembla que tingui purpurina).

Evidentment fem el nostre propi monticle!

Avancem passant pel Mount Aspiring National Park, meravellós espectacle visual: boscos frondosos rodejats de llacs, les glaceres, i en tot el trajecte ocells i més ocells de tot tipus amb plomatges de colors diversos (trajecte llac Moreaki, llac Paringa).

Finalment remuntem i arribem a Wanaka on dormim en el Top 10.

300 Km aprox

Meritxell Font

Mt. Cook i Fox Glacier amb helicòpter.

2009-11-04T01:08:00.000-08:00

Ja podem dir que hem volat en helicòpter! Sincerament: una de les experiències més emocionants que he tingut mai.

Tot va començar com una de tantes coses que la Meri em va proposar mentre organitzava la ruta a Nova Zelanda. “Farem un vol en helicòpter”, em va dir, “un vol en helicòpter pels pics i glaceres més impressionants de la illa sud...” Quan m’ho va comunicar encara no estàvem ni casats i vaig pensar que era la típica cosa que quan ens decidíssim a fer-ho ja seria tard, o seria massa cara, no tindríem temps, la meteorologia no acompanyaria... vaja, la típica cosa que hagués apostat la meva mà dreta d’informàtic (la del ratolí) a que no ho faríem quan li vaig dir que em semblava una bona idea.

Total, que ella no feia broma, així que ni la meteorologia, ni el timetable, ni res, al tercer dia de ser a Nova Zelanda m’ordena que faci la reserva des del càmping ja que demà és el gran dia. Jo, calçasses com sempre, em dirigeixo a la sempre amable noia de recepció (aquí tothom és molt i molt atent) i em diu que ella allà és la corre-ve-y-dile i que vuelva usted mañana... Total, que jo vaig pensar: Eus aquí la meva previsió acomplerta, demà no volarà ni Déu.

Vesprada normal, el mar tasmànic petant a darrera l’autocaravana (Top 10 Seaside es deia el càmping, no diríeu mai perquè...) picar alguna cosa, una conversa amb un professor australià de caça major a la cuina del càmping i cap a dormir.

L’endemà al matí la Meritxell em recorda que hem de passar per recepció a comentar “lo de l’helicopter”, i jo cap allà com a bon espòs. "De totes maneres no tindran places per avui (no son pas llatins aquesta gent) i a més està plovent..." I la madame del complex em rep amb un somriure de galta a galta, fa un parell de trucades i em pregunta que a quina hora volem el vol. Ups, quan algú et pregunta per a quina hora ho vols vol dir que la disponibilitat és plena. La dona ben diligent proposa una hora abans que jo pugui reaccionar, ha vist que el guiri del seu davant no sap ni què vol i necessita una empenteta. Penja el telèfon i em comenta que tenim 2 hores per recórrer 100Km i plantar-nos equipadets als peus del Fox Glacier i que allà tindrem un helicòpter esperant.

Doncs apa, Meritxell tanca el gas, Pol plega el cable, Meritxell ves a fer el pipi, Pol omple l’aigua a l’autocaravana, Pol configura el TomTom i en 1 hora érem al peu del Fox. Allà hi ha al menys 8 companyies que fan vols amb helicòpter i no tenim ni puta idea d’amb qui hem reservat així que agafem el tiquet i ens presentem a la primera que trobem i ens diuen que efectivament ells no son els titulars i ens indiquen on és la competència emissora del bitllet.

Arribem a una botiga de souvenirs amb un helicòpter penjat de la façana, la Meri es queda hipnòtica amb la pastisseria que hi ha mentre jo passo la MasterCard i m’aclareixo amb el boss de l’establiment. Al cap de 10 minuts apareix un xicot que ens puja a una furgoneta destartalada i ens porta a un parell de Km camp endins. Baixem, ens explica quatre coses de seguretat força evidents com no acostar-se a les pales del rotor, no saltar, no fer el burro, no obrir portes, no fumar... i ens porta cap a l’ocell de ferro. Allà un pilot que devia tenir la meva edat (no inspira crèdit que la teva vida depengui d’algú que no et superi en experiència) ja té la thermomix en Varoma. Pugem i encara no m’he cordat el cinturó i el tiu arrenca com qui surt d’un semàfor a la gran via un dissabte a la nit mentre pregunta si és el nostre primer vol en helicòpter: silènci afirmatiu.

A partir d’aquest moment el temps s’atura, comencem a ascendir lleugers i àgils com una abella, l’espectacle és impressionant, noto a la panxa aquella sensació dels canvis de rasant de quan era petit. El pilot s’esforça per mantenir conversa i per fer de guia, jo fa estona que busco els meus collons, perquè els dec tenir per terra: és lo més impressionant que he vist mai. Des d’aquest moment no recordo res i ho recordo tot com un somni d’agost atramuntanat. Em desperto amb una bola de la neu més pura que els meus quatre cabells han tastat esclafada al clatell a traïció i m’adono que hem aterrat a la falda de la glacera Fox (una de les poques que malgrat el canvi climàtic segueix en expansió) i estem sols a uns 4.500 metres al centre d’un amfiteatre colossal que ens mira carrisquejant per haver-lo pertorbat.

I què li passa al Pol en aquests moments? Síndrome d’Stendall, vergonya, por, pressa, timidesa i al cap de 5 minutets de ser allí dalt li comenta al pilot que quan vulgui podem continuar. Així que foto i cap dalt.

Ens enlairem, fem un petó adolescent al Mt. Cook (em pensava que els esquís es quedarien clavats de lo a prop que va passar), un parell d’acrobàcies emocionants, i baixada per la glacera a 15m del gel fins tornar al “centro de mando".

Baixem extasiats, encara no havíem pogut comentar-ho a soles amb la Merixell (ella feia de co-pilot i jo de client de taxi de manera que no teníem contacte visual) però en mirar-nos en tenim prou per descobrir còmplicement que hem tingut la mateixa sensació.

Ja tornàvem cap a la furgoneta que ens deportava com inmigrants ilegals al món terrenal i ens atura l’amo del garito i em pregunta que què m’ha semblat. Només em va sortir una cosa de dins: “It worth it” (Val la pena).

Crònica de vol

2009-11-03T02:12:00.001-08:00

El primer vol a Londres ha estat força normal, ens han donat una bosseta amb fruits secs i beguda a escollir (British Airways) i tot molt britànicament correcte. Un cop a Heatrow han arribat abans les maletes que nosaltres (m'encanten aquests britànics!) de manera que les hem pogut recollir abans de passar pel wc.

Un cop recollides ens hem afanyat per anar des de la terminal 3 a la terminal 1, ens havien dit que l'aeroport era molt gran i que podia ser que triguéssim molt a anar entre terminals, i carregats de maletes i nervis vam anar literalment corrent seguint les clares indicacions. La veritat és que no hi ha massa tros, és pitjor el transbord de passeig de gràcia, què voleu que us digui...

Al arribar a la T3 ens hem dirigit al taulell de facturació d'Air New Zealand i així deslliurar-nos dels dos taüts que duem per maletes (20 i 22 KG respectivament), malgrat la norma que diu que només podem dur 20KG per maleta facturada no ens han cobrat cap tipus de recàrrec.
Al fer la reserva dels seients per internet no vam poder escollir-los junts i ens tocava volar separats, al moment de facturar un home super entranyable ens ha assignat uns nous seients plegats. Primera bona notícia de la nit, podrem estar les 25 hores del vol plegats.

El nostre vol ha sortit a les 21:05 (hora Londres) a l'entrar passes pel costat dels de Business i te'ls trobes allà tots estirats a les seves tumbones i les seves copes de cava, és una mica humiliant. Sigui com sigui quan arribes al teu seient veus que son realment amples, jo que faig 1'94 em sobren 5 dits fins el seient del davant (sempre que estigui en posició vertical). Sobre aquest petit espai de confinament personal hi trobes un coixinet molt mono, una manta de forro polar i uns auriculars (la mare que els va parir, què els hi costaria posar un connector de 3'5mm standard, jo venia confiat de poder connectar els meus ultra auriculars....) Sigui com sigui els que ells et donen malgrat no aillar-te gens de l'exterior se senten prou bé.

Sobre les 23:00 (hora Londres) ens han donat el sopar, podies escollir entre:

- Xai al forn amb pèsols, cigrons i puré de patata amb sofregit de tomàquet (molt bo!)
- Pollastre al curry amb arròs (molt bo però picant).

Amb el menjar també podies triar begudes, vi negre, vi blanc, vi rosat, vi espumós (força semblant al cava la veritat), aigua, cerveza, coca cola... El pa venia amb una pastilleta de mantega i una de formatge chedar (també força bo).

Els postres consistien en una mena de pastís / mousse de formatge que no ens ha agradat gaire (jo no sóc gens de postres i la Meritxell prefereix altres estils).

La veritat que els vins i els caves, per altre banda era d'esperar, eren molt dolents i a mi (Pol) m'ha donat cremor d’estómac (mai no en tinc...).

La veritat és que el menjar és realment bo (per ser d'avió).

Entrant ja a la matèria del vol us preguntareu si 25 hores d’avió és una tortura, què voleu que us digui, recordo quan a principis dels meus pares creuaven amb cotxe negre els Monegros i era força pitjor. A bord teníem un comandament i pantalla dedicada la qual tenia un bon recull de cd’s, (Back in Black va sonar varies vegades en el meu) recopilatoris, programes de ràdio, series amb capítols d’última temporada (House, Simpsons, Big Bang, i series d’altres gèneres no frikis que no vaig matar-me ni a consultar) Moltes pelis (unes 70 a escollir) jo vaig començar per Die Hard, la Meritxell per Harry Potter (la última, no sé com es diu). També podies escollir veure la informació de vol, una mena de salvapantalles que anaves visualitzant els diferents paràmetres del vol, molt i molt interessant, sobretot als aterratges. Tampoc hi faltaven una vintena de documentals de Nova Zelanda, programes de televisió gravats (vaig estar veient la última final del 5 nacions que va amanir força la matinada). I el que finalment va ser definitiu per paliar l’avorriment va ser que hi havia uns 15 jocs clàssics clàssics dels de quan jo era petit (pong, tetris, asteroids, dig, space invaders...)

En conclusió: Després de fer les 25 hores d’avió la conclusió és la de sempre: només hi faltaria un endoll pel portàtil i en foto 50 sense tancar un ull. Sense internet ni pc podríem firmar fins a 30 hores. A mi no se’m va fer pesat, he fet coses força pitjors a cada Euskal...

Dia 1

2009-11-02T11:40:00.001-08:00

Avui hem començat a desplaçar-nos amb l’autocaravana per l’illa sud, la veritat és que per un problema logístic em decidit fer el recorregut al revés, això vol dir que no em començat per la zona est-sud si no per l’oest-sud.

Sortint de Cristchurch ens em dirigit cap a Hammer Spring (increïble paisatge pel trajecte!) on ens em banyat a les piscines termals (18$nz per persona). La veritat és que no val massa la pena, per molt que siguin piscines externes i les venguin com que estan al mig de la montanya, no és així, son piscines fabricades expressament i que no tenen cap diferència a qualsevol altre balneari.

De Hammer Sping ens em dirigit a Greymouth (de camí em pogut observar el llac Daniells i Christabel) on dormirem en un Top 10 i ens llevarem ven aviat per dirigir-nos cap a les glaceres.

Molt lluny d’aquí a l’altre banda del món...

2009-11-02T11:39:00.001-08:00

Molt lluny d’aquí a l’altre banda del món és on viuen contents...els barrufets, les nimfes, fades, sirenes, nans, fullets i qualsevol dels personatges mítics que no sabíem on paraven.

Nova Zelanda és un lloc de conte, de somni de pel•lícula, tot ella és un plató perfectament muntat on tot està en harmonia, des del caient del riu, el color dels arbres i flors, els camins, als animals, les casetes, tot sembla posat expressament per ser vist. Jo que em dedico a fer maquetes per pessebres, estic veient el pessebre més gran i més perfecte que mai he vist.

El fet que totes les cases (per ara) siguin prefabricades, estil mobilhomes fa que sembli un plató de cine, i la veritat són molt maques i molt confortables!

A Nova Zelanda TOT és gran, és una combinació d’immenses planes i grans muntanyes, els arbres son mil•lenaris i per tant enormes, els rius semblen llacs i els llacs mars, les muntanyes son gegants i l’aire és net, transparent, és nota que no hi ha contaminació i això fa que des de qualsevol punt pla puguis veure el que hi ha quilometres i quilometres més lluny, és increïble!

Cal dir que un punt més que fa que hi visquin aquests personatges és el menjar, tot, absolutament tot diu “MENJEM”, des de les verdures i fruites, als entrecots, el peix, i el més important els dolços-bolleria-forn, a tot arreu hi ha muffins enormes de tots els gustos inimaginables, varietats de tot tipus de pastissos gegans, cookies de pel.licula decorades amb tot tipus de detall, pizzes, pans, i molt més, ara més que mai crec que és la terra dels hobbits!

Aviso que aquest pas tornarem amb 10kl extres! jejejeje

L’autoaravana-motorhome

2009-11-02T11:38:00.000-08:00

La veritat que el procés d’adaptar-se a conduir per l’esquerra és molt més fàcil del que esperàvem, només cal que pensis que no t’has d’obrir a l’hora de conduir, sinó tancar, girar cap a dins, no sé si m’explico?... la dificultat?... que els girs tancats són complicats per l’allargada de l’autocaravana i has d’anar en compte de no tocar amb el cul la vorera.

El canvi de marxes és més complicat, en principi ens havien dit que l’autocaravana era manual i automàtica, però al veure-la ens vàrem trobar que no era així, i el canvi es troba col•locat a l’esquerra. La veritat és que no la vam ni provar, vam pagar més diners i “voila”, ara tenim una que té doble canvi, si la portes en automàtic només t’has de preocupar de donar gas i frenar, i si la portes en manual l’única diferència és que tens les marxes al volant un signe de més i un de menys (com el del control de la minicadena en alguns cotxes) i quan vols canviar de marxa cliques i ja està, així de senzill!!!!

Volando voy volando vengo....

2009-10-30T12:39:00.000-07:00

Ja som a Londres! disculpeu els accents, pero el teclat no dona per mes. El vol perfecte, amb British em sortit a l-hora exacte, 16,35h i hem arribat a Londres a les 17,35 hora local (2h de vol).

Un cop a Londres, T3 ens hem trasllat a la T1 i hem facturat sense problemes les maletes amb Air New Zealand. A les 21,05h agafarem el vol via Hong Kong (parada per repostar) a Auckland (25h).

Esperem que el vol vagi molt be i arribem a les 10h del mati del dia 01 de novembre, hora local (a Barcelona seran les 21h del dia 31 d'octubre). Un cop a Auckland de nou agafarem un vol a Christchurch on per fi acabarem el nostre trajecte aeri.

Heathrow, London

Combatre el Jet Lag

2009-10-26T07:15:00.000-07:00

Com que a Nova Zelanda hi ha 11 hores de diferència tenim força por del ~~Jet Lag~~ trastorn horari. Hem estat cercant informació de tal manera que aquí farem un petit resum de tot allò que ens ha semblat menys esotèric.

ABANS DEL VIATGE

-   Dormi molt.

-   Redueixi l'estrès:
       Tot l'enrenou previ al viatge pot estressar-lo. Intenti de preparar les coses amb temps i relaxi's abans d'emprendre l'aventura.

-   Faci exercici.
       Si fa exercici físic regularment, posi'l com prioritat per a mantenir la seva rutina bans del viatge. Continuï fent exercicis quan arribi a destinació.

DURANT EL VOL

-   Arribi d'hora a l'aeroport.
       Si no ha de córrer fins a l'avió, reduirà el seu estrès i se sentirà més relaxat. Això li permetrà descansar millor dintre de l'avió.

-   Comenci a ajustar-se a la nova zona horària.
       Només entrar a l'avió, canviï el seu rellotge a l'horari de destinació. Després intenti ajustar els seus menjars i estones de somni a aquests nous horaris.

-   Dormi tant com pugui a l'avió.

       Aquest és un factor clau en la reducció del jet lag.

-   Usi roba còmoda.

       Uns mitjons i un jersei seran suficients perquè pugui dormir millor.

-   Begui molta aigua.

       Ni refrescs, ni alcohol ni cafeïna: aigua.

-   Estiri amb freqüència.

       Segueixi regularment aquests exercicis durant el vol

-   Usi un reposapeus.

       En primera classe i classe business n’hi ha, però en classe turista pot usar una bossa o un reposapeus de viatge per a estar més còmode.

- Afluixi’s les sabates.

-   Medicaments i suplements vitamínics per a "evitar" el jet lag:

       En poques paraules: NO els prengui, porten problemes de circulació i d’atenció en cas d’accident.

-   Intenti menjar d'acord als nous horaris.

       Això li serà d'ajuda per a reajustar el seu rellotge biològic.

-   Intenti dormir segons les seves nous horaris.

A la web de BritishAirways hi ha l’aplicació Jet Lag Calculator que mitjançant unes preguntes et fa un pla de preparació però no he estat capaç d’entendre si s’ha d’aplicar, abans, durant o després del vol...

Via: British Airways, Jet lag calculator, www.retraso.com, www.lukor.com

DOC Department Of Conservation (Àreas)

2009-10-26T06:41:00.000-07:00

A Nova Zelanda es veu que no pots parar-te a dormir on et dona la gana (en part normal) de tal manera que el DOC ha habilitat espais on dormir amb autocaravana i tenda. Els que són de pagament (no pas tots) has d'autoinscriure't i posar els diners a una bústia (a un país mediterrani segur que també funciona així ¬¬').

El cas és que estaria bé tenir un mapa amb tots els DOC però no n'he trobat cap d'oficial (si algú en sap un que ens el faci arribar). A la web oficial del DOC pots cercar per zones però és lenta, caòtica i gens amigable.

Total, que una bona persona s'ha matat a entrar els DOC campsites al google maps. I el resultat és aquest fenomenal mapa.

El Senyor dels anells i Nova Zelanda

2009-10-21T23:48:00.000-07:00

De moment encara som a la ciutat comptal, ultimant les compres i acabant de perfilar el dossier amb tota la informació.

Com a deures familiars estem remirant la versió estesa del Senyor dels anells per si quan som allà al final visitem algun dels espais de rodatge.

De moment és probable que visitem Mordor i la Comarca, la resta ja el temps, el clima i les ganes diran...

Si algú està interessat en conèixer les localitzacions on es van filmar les escenes de la pel·lícula us pot interessar aquest mapa.

Si per altra banda voleu una cosa més detallada (amb coordenades) us interessarà veure la web del Department Of Conservation (DOC) que basant-se amb el llibre de l'Ian Brodie The Lord of the Rings Location Guide Extended Edition (HarperCollins, ISBN 1-86950-530-1) han creat un petit recull molt interessant.

Faig un C&P per si mai algú decideix esborrar el link:

Tongariro/Taupo region

Ithilien

Mangawhero River

Gollum catches a fish.
Ohakune area short walks
Tongariro National Park
Coordinates: 39° 19.161'S 175° 30.158'E - view in Google maps
Access: Ohakune Mountain Rd

Mordor

Mangawhero River

Frodo and Sam pass a ruined column in a clearing.
Ohakune area short walks
Tongariro National Park
Coordinates: 39° 19.217'S 175° 30.315'E - view in Google maps
Access: Ohakune Mountain Rd

Mordor

Whakapapa skifield

Isildur cuts off Sauron's finger and the Ring.
Tongariro National Park
Coordinates:

View of location: 39° 14.116'S 175° 33.529'E - view in Google maps
Location: 39° 14.114'S 175° 33.522'E - view in Google maps

Access: State Highway 48

Mordor

Whakapapa skifield

Frodo and Sam catch Gollum. Gollum leads the hobbits down the Emyn Muil.
Tongariro National Park
Coordinates: 39° 14.177'S 175° 33.670'E - view in Google maps
Access: State Highway 48

Gates of Mordor

Tukino skifield, Mt Ruapehu

Frodo, Sam and Gollum look out over the Gates of Mordor before setting out to climb around them.
Tongariro National Park
Coordinates: 39° 16.667'S 175° 36.626'E - view in Google maps
Access: Walk in from gate on Tukino skifield road, off SH1

Wellington region

Dimholt Road

Putangirua Pinnacles

Aragorn, Legolas and Gimli ride to meet the Army of the Dead.
Pinnacles track
Putangirua Pinnacles, Aorangi Forest Park
Coordinates: 41° 26.861'S 175° 14.674'E - view in Google maps
Access: Walk-in access from Whatarangi Rd

Nelson/Marlborough region

Dimrill Dale

Mount Owen

The Fellowship, now without Gandalf, escape Moria.
Mount Owen route
Kahurangi National Park
Coordinates: 41° 33.493'S 172° 32.401'E - view in Google maps
Access: Challenging walk-in only

Outcrop south of Rivendell

Mount Olympus/Boulder Lake

The Fellowship hide from the crebain, Saruman's black crows.
Kahurangi National Park
Coordinates: 40° 53.456'S 172° 30.654'E - view in Google maps
Access: Challenging walk-in only (unmarked)

West Coast region

Ered Nimrais

Mount Gunn, near Franz Josef Glacier

The beacons that run along The White Mountains from Gondor to Rohan are lit.
Franz Josef Glacier
Coordinates for view of Mt Gunn: 43° 25.720'S 170° 10.105'E - view in Google maps
Access: Views of location may be possible from the Franz Josef Glacier Valley access track. Turn off State Highway 6, 500m south of Franz Josef Village onto the Franz Josef Glacier access road until you reach the car park. Then follow the glacier access track. An alternative would be to take a scenic flight.

Canterbury region

Mt Sunday - Edoras

Edoras

Mount Sunday

The capital of Rohan and home to Meduseld, the hall of King Theoden.
Hakatere Conservation Park
Coordinates:

View: 43° 34.852'S 170° 58.212'E - view in Google maps
Edoras: 43° 32.899'S 170° 53.591'E - view in Google maps

Access to view point: Hakatere Potts Rd
Access to Edoras: Hakatere Potts Rd, walk up Mount Sunday

Otago region

Ford of Bruinen

Skippers Canyon

Arwen defeats the Nazgûl by conjuring up a flood.
Skippers
Coordinates: 44° 50.724'S 168° 41.054'E - view in Google maps
Access: Skippers Rd

Isengard

Dan's Paddock

Gandalf rides up to Isengard in Nan Curunír.
Rees-Dart Track
Mount Aspiring National Park
Coordinates: 44° 40.417'S 168° 20.457'E - view in Google maps
Access: Glenorchy Paradise Rd

Ithilien camp

Twelve Mile Delta

Frodo, Sam and Gollum watch the battle between Faramir's Rangers of Gondor and the men (and Oliphaunts) of Harad. Sam and Gollum discuss coney cookery.
Twelve Mile Delta to Bob's Cove Track
Twelve Mile Delta Campsite
Queenstown area
Coordinates:

View: 45° 4.008'S 168° 32.683'E - view in Google maps
Coney cooking: 45° 4.151'S 168° 32.587'E - view in Google maps

Access: Glenorchy Queenstown Rd

The Argonath on the Anduin River

Kawarau Suspension Bridge

The Fellowship pass the Pillars of the Kings on the Anduin River.
Queenstown area
Coordinates: 45° 0.711'S 168° 53.567'E - view in Google maps
Access: Chard Rd, off Gibbston Highway

Southland region

Nen Hithoel

North Mavora Lake

The Fellowship moor at the side of the lake at the end of their journey down the Anduin. The hobbits hide from the Uruk-hai.
Mavora Lakes Park
Mavora Lakes Campsite
Coordinates:

Lakeside: 45° 15.993'S 168° 10.410'E - view in Google maps
Hiding: 45° 16.024'S 168° 10.500'E - view in Google maps

Access: Mavora Lakes Rd

Silverlode and Anduin rivers

Mararoa River swingbridge at South Mavora Lake

The Fellowship leave Lothlórien.
Mavora Lakes Park
Coordinates: 45° 18.970'S 168° 10.744'E - view in Google maps
Access: Mavora Lakes Rd

Fangorn Forest edge

Mavora Lakes

Aragorn, Legolas and Gimli follow Merry and Pippin's trail from the mound of burnt orc bodies left by Eomer's Riders of Rohan.
Mavora Lakes Park
Coordinates: 45° 19.968'S 168° 10.404'E - view in Google maps
Access: Mavora Lakes Rd

South of Rivendell

Norwest Lakes, near St Paul's Dome

The Fellowship move south out of Rivendell.
Mavora Lakes Park
Fiordland National Park
Coordinates: 45° 25.358'S 167° 20.800'E - view in Google maps
Access: Challenging walk-in only (unmarked)

Fangorn Forest

Bog Pine Paddock

Aragorn, Legolas and Gimli meet Gandalf the White.
Snowdon Forest
Coordinates: 45° 21.087'S 167° 54.477'E - view in Google maps
Access: Takaro Rd

Anduin River

Waiau River

The opening aerial shot of The Fellowship of the Ring showing the forested banks of the Anduin River.
Fiordland National Park
Kepler Track
Coordinates: 45° 29.755'S 167° 40.159'E - view in Google maps
Access: Rainbow Reach Rd, off Manapouri Te Anau Highway

Dead Marshes

Kepler Mire

Gollum guides Frodo and Sam through the swamp, saving Frodo as he falls under spell of the dead that seem to float within it.
Fiordland National Park
Coordinates: 45° 29.567'S 167° 41.897'E - view in Google maps
Access: Manapouri Te Anau Highway